Resultats de la cerca

Secció anatòmica de l’aparell auditiu humà © Fototecacat/ J Fors Des del punt de vista anatòmic, es divideix en tres seccions orella externa, mitjana i interna L’orella externa és formada pel pavelló auditiu, que recull el so, i el conducte auditiu, que actua com a ressonador i augmenta la sensibilitat auditiva en una extensió entre els 2000 Hz i els 5000 Hz L’orella mitjana comença en el timpà, una membrana que vibra quan és estimulada pel so que prové del conducte auditiu Darrere del timpà hi ha una cadena d’ossos petits, anomenats martell, enclusa i estrep, que condueixen la…

Es basa en la imantació permanent d’un suport, generalment una cinta magnètica, i permet la immediata audició dels sons després de l’enregistrament El principi de l’enregistrament magnètic fou demostrat per primera vegada el 1900 per l’enginyer danès Valdemar Poulsen, inventor d’un aparell anomenat telegràfon que enregistrava el so en un cable d’acer A partir de llavors, a Alemanya, la Gran Bretanya i els EUA es desenvoluparen altres aparells similars Durant la Segona Guerra Mundial, un grup d’enginyers alemanys posaren a punt una màquina d’enregistrament de cinta magnètica que…

Thomas A Edison fou el primer a aplicar 1877 la idea que un so transmès a un diafragma proveït d’una agulla podia ésser gravat damunt una superfície cilíndrica —recoberta amb una capa d’estany— en forma de traç espiral, de tal manera, que en girar el cilindre, una agulla enganxada a una membrana sotmesa a vibracions sonores en gravava la superfície El solc així obtingut era d’amplada i profunditat variables, segons la intensitat i la qualitat del so Per a la reproducció, una altra agulla, connectada a una trompa o megàfon, en tornar a recórrer el solc format tornaria a vibrar com amb el so…

El model tradicional consta d’una caixa de fusta, generalment de forma piramidal, dins de la qual es munta un mecanisme de rellotgeria dotat d’un pèndol compost La part visible d’aquest pèndol inclou un pes regulable que, en ser variat de posició acostat o allunyat de l’eix de rotació, permet fixar a voluntat la freqüencia d’oscillació del pèndol Una escala de divisions del temps en permet l’ajustament precís Atès que, en oscillar, el pèndol produeix un so repetit regularment -com ara el tic-tac d’un rellotge-, el metrònom, a més de permetre al compositor d’indicar clarament a la partitura el…

Des d’èpoques immemorials s’ha intentat mecanitzar la música, sintetitzant els sons de la natura i dels instruments musicals que s’han creat al llarg del temps Un bon exemple de sintetitzador és l’orgue, que imita flautes, veus, trompetes, oboès, etc Amb l’aparició de l’electricitat, es crearen instruments més o menys complexos, com ara el Dinamophone o Tellharmonium , de Thaddeus Cahill Washington DC, 1900, l’ Sphaerophon , de Joerg Mager Berlín, 1924, les ones Martenot, de Maurice Martenot París, 1928, el Trautonium , de Friedrich Trautwein Berlín, 1930, el Variophone , de Jevgenij Šolpo…

El melògraf, en molt bona part degut a l’etnomusicòleg Charles Seeger, proporciona informació acústica -pel que fa als paràmetres d’alçada, durada i intensitat- en forma de melogrames Resulta especialment útil per a la transcripció -i posterior anàlisi- d’aquelles músiques que, per la seva naturalesa, resulten difícils de transcriure mitjançant els procediments de la notació musical convencional a Occident Amb el mateix nom es coneix també un aparell que, acoblat a un instrument de teclat, permet reproduir en un paper, per mitjà d’uns signes especials, allò que es toca en l’…

Molts dels sons d’interès musical no són estacionaris, sinó que varien amb el temps El primer sistema d’anàlisi que dona una percepció acurada d’aquestes variacions és proporcionat per l’oscilloscopi, instrument que permet visualitzar la forma de l’ona elèctrica que genera un micròfon, la qual bàsicament es correspon amb l’ona sonora d’origen L’oscilloscopi és de gran utilitat en l’estudi dels fenòmens transitoris del so, com els atacs i les envolupants de l’ona sonora El freqüencímetre mesura el to o freqüència d’un so Els primers models constaven d’un micròfon i d’un amplificador que…

Per tal d’obtenir una reproducció òptima, cal que hi hagi un equilibri entre la pressió sonora que entra al micròfon i la tensió elèctrica generada en aquest mateix micròfon, tensió que és amplificada i transportada a un altaveu o a un sistema d’enregistrament Una de les qüestions importants a l’hora de considerar la qualitat d’un micròfon és com varia la sensibilitat d’aquest segons la freqüència del so Cal que aquesta variació sigui el més petita possible Un altre factor a tenir en compte és la resposta del micròfon segons la direcció d’on provingui el so En funció d’aquesta circumstància…

El seu inventor, el nord-americà d’origen alemany Emil Berliner, substituí el cilindre del fonògraf per un disc giratori, més pràctic a l’hora de fer còpies a partir del motlle de l’enregistrament Sovint duia una trompa acoblada per a amplificar el so i obtenir més ressonància Berliner patentà l’invent el 1887 amb el nom de "gramòfon" i el 1894 inicià la producció en sèrie d’aparells i de discos Fins que no s’imposà l’electricitat, el moviment circular del disc s’aconseguia per mitjans mecànics ressorts, etc Els primers enregistraments de música clàssica es dugueren a terme en 1901-02 Els…

El seu ús és imprescindible en els reproductors de sons enregistrats o de radiodifusió i en els instruments electromecànics i electrònics, ja que la potència elèctrica que aquests aparells subministren directament no permetria obtenir dels altaveus un nivell sonor suficient Les característiques que permeten mesurar la qualitat d’un amplificador són principalment la relació senyal-soroll, el guany, les impedàncies d’entrada i de sortida, la sensibilitat d’entrada, la resposta en freqüència, la distorsió harmònica i la distorsió d’intermodulació