Resultats de la cerca

Una melodia pot representar per ella mateixa una composició completa per exemple en el cas de moltes cançons populars, o bé, una de les parts en l’estructura polifònica En aquest cas, tot i que cadascuna de les veus té la seva pròpia melodia, sovint s’identifica el concepte de melodia amb el de melodia principal, la qual no ha de coincidir forçosament amb la veu superior o més aguda, encara que és molt freqüent que sigui així en la música culta de tradició europea i en molts altres tipus de música El fet que una successió de sons musicals o notes sigui significativa o no depèn de molts…

També s’anomena així la notació musical dels sons en una tessitura diferent de l’original, tot mantenint-se invariable la distància relativa entre els sons En la música tonal, aquesta acció permet reproduir la música en una altra tonalitat L’origen de la transposició es troba en l’adaptació d’una mateixa melodia a les diferents tessitures de les veus que la interpreten Com que una veu més aguda sol cantar entre una cinquena i una octava per sobre de la més greu, per a acomodar-la al seu registre haurà de cantar la melodia a la distància d’un d’aquests intervals respecte de la…

Del llatí ponere, positum , és un instrument transportable que resta collocat sobre una taula o, si és més gros, sobre el terra Fou molt representat en les miniatures medievals Normalment, els orgues positius estan equipats amb mitja dotzena de jocs, quasi sempre amb la base d’un joc principal o cara de 4'

Els materials i les mides de les cordes corda han de ser sempre els adequats a cada instrument, ja que l’estructura està calculada per a suportar una tensió determinada Una alteració de les proporcions del cordam podria repercutir negativament en el so, i fins i tot trencar l’instrument en cas d’excés de tensió A més de ser d’un material concret, cada corda ha de tenir una longitud i un pes determinats per a donar la nota correcta, amb el so equilibrat i la qualitat necessària de cada registre Alguns cordòfons s’encorden amb jocs de cordes iguals, mentre que d’altres necessiten cordes de…

Quan en el baix es troba la 3a es parla de 1a inversió o acord de sexta quan es troba la 5a es parla de 2a inversió o acord de sexta i quarta es parla de 3a inversió o acord de segona quan la nota més greu és la 7a vegeu l’ex 3 d’ acord La presència de les inversions, que en funció del context sintàctic poden tenir diferents interpretacions acord de sexta , acord de sexta i quarta , suposa una important font de variació i riquesa harmòniques, ja que un mateix acord presenta, segons els seus estats, sonoritats diferents D’altra banda, les inversions amplien notablement les possibilitats…

El tipus d’enharmetria més freqüent és el de l’organització diferent de grups de sis pulsacions, sigui en dos grups de tres que es podria escriure en compàs de 6/8, sigui en tres grups de dues pulsacions que es podria escriure en compàs de 3/4 J Haydn Quartet op 20, núm 5 , III Adagio © Fototecacat/ Jesús Alises

El terme aparegué al segle XIII per a designar la vox organalis de l' organum florit, del discant i de la clausula Una tercera i una quarta veu afegides al tenor i al duplum s’anomenen triplum i quadruplum respectivament Quan el duplum té un text propi diferent del text del tenor aleshores s’anomena motetus , del francès mot , és a dir, paraula

Així, el formant de la nota la3 d’un violí és diferent del formant de la mateixa nota d’un clarinet fins i tot, les diferències entre les vocals responen a formants diferents que permeten dir que la ’i’ té ’un timbre més agut’ amb un formant més agut, és a dir, que els harmònics aguts ressonen més fort que els greus que no pas la ’a'

En els instruments de tipus cítara piano, el fons és parallel a la taula harmònica, a la qual se subjecta mitjançant els costats En els cordòfons amb mànec violí pot no ser totalment parallela a la tapa i se subjecta amb els riscles Es construeix d’un material diferent del de la taula harmònica, ja que la seva funció és més estructural que sonora

L’accent mètric de cadascun dels temps que formen un compàs és diferent segons si el seu començament coincideix o no amb el començament del compàs El primer temps, és a dir, l’únic el començament del qual se superposa amb el del compàs, és el temps mètricament més accentuat Per aquest motiu sol anomenar-se temps fort, temps greu, etc La resta, menys accentuats mètricament, solen rebre, en contraposició, el nom de temps febles, lleus, etc