Resultats de la cerca

Això no treu, però, que aquesta exposició pugui ser filosòficament rellevant, ni que l’experiència de la música hagi travessat l’escriptura filosòfica al llarg de tota la seva història Potser aquesta dificultat de la filosofia per a encarar la música apunti cap a un límit de la filosofia que aquesta hauria de tenir interès a conèixer, com planteja Ph Lacoue-Labarthe A continuació s’intenta exposar, més que les transformacions que el discurs filosòfic hagi pogut produir concretament en les formes de fer música, la importància de la filosofia en la generació de les diferents verbalitzacions i…

La incompletesa de les estructures verbals descansa, per la seva finitud i per la impossibilitat de comprendre’s i explicar-se a si mateixes, en la consciència, però la intuïció obre la porta a un camí més alt i aquesta porta, aquella que les donzelles de les quals parla Parmènides obriren fa vint-i-cinc segles, condueix a l’última revelació "l’Ésser és" I aquest "és" no pot ser copsat per la paraula ni explicat, ni descrit, per cap verb la intuïció que ens el pot explicar -si això és possible- només resideix en una operació intemporal Plotí ho digué de manera admirable "L’Ésser no resideix…

Així, es diu que les notes do♯ i re♭ són enharmòniques, o que un interval de 3a m és enharmònic d’un de 2a aug tots dos tenen tres semitons Aplicat als acords, per exemple, es pot dir que les tríades do♯ M i re♭ M i les tonalitats del mateix nom són enharmòniques Una nota, un interval o un acord pot tenir més d’un nom perquè aquests noms expressen en certa manera una funció dins del sistema musical Per exemple, quan en la tonalitat de do M s’escriu o es diu fa♯, no tan sols es vol designar ’aquella tecla negra que també es pot anomenar sol♭', sinó que s’especifica que es tracta d…

Els microtons han estat objecte d’estudi i d’utilització des de l’antiguitat, tant en la música occidental com en la d’altres cultures En la música occidental, de fet, ja fou utilitzada en la Grècia antiga, on almenys el tetracord enharmònic de la teoria musical grega contenia dos intervals microtonals Teories sobre la divisió de l’octava en dinou parts iguals ja foren avançades, al final del Renaixement, per G Costeley i J Titelouze, així com en plena època tonal vers el 1660 per Ch Huygens, que presentà la divisió de l’octava en trenta-una parts iguals Al segle XIX, F Halévy emprà microtons…

Una nota que no rep l’efecte de cap alteració o que rep l’efecte d’un becaire ♮ és una nota natural, és a dir, una nota pertanyent a l’escala diatònica sense alteracions la de les tecles blanques del piano Aquest adjectiu, però, és poc clar quan s’aplica a tonalitats que tenen alteracions constitutives Per exemple, en la tonalitat de fa M, el si♭ és una nota pròpia de la tonalitat és a dir, una nota ’natural’ de la tonalitat mentre que el si ♮ és a dir, el si natural n’és una nota alterada

Més precisament, vol dir ’mode rítmic', és a dir, un determinat lapse caracteritzat per la repetició d’un patró ritmicomètric fet explícit, generalment, per un instrument idiòfon o membranòfon

Així, el formant de la nota la3 d’un violí és diferent del formant de la mateixa nota d’un clarinet fins i tot, les diferències entre les vocals responen a formants diferents que permeten dir que la ’i’ té ’un timbre més agut’ amb un formant més agut, és a dir, que els harmònics aguts ressonen més fort que els greus que no pas la ’a'

En grec clàssic, mousiké és un adjectiu que pressuposa el substantiu tékhne L’expressió completa és, doncs, he mousiké tékhne , que cal traduir per ’l’art músic', i que vol dir ’qualsevol art o tècnica presidit o governat per les muses' Una de les dificultats principals per a comprendre aquest mot rau en la desaparició de les muses del nostre món Les muses eren éssers divins femenins que, sota la tutela d’Apollo, d’una banda divertien els déus de l’Olimp amb cants i cors i, de l’altra, eren l’origen de l’art, de l’habilitat o saber fer que permet formar qualsevol cosa refinada,…

Es refereix a la forma d’articulació, és a dir, a l’execució desplegada o successiva de les notes de l’acord en lloc de la simultània

Del període de l' Escola de Notre-Dame es conserven dos organa quadrupla , és a dir, a quatre veus, la més aguda de les quals és un quadruplum