Resultats de la cerca

Així, un acord perfecte major és aquell que té la 3a M i la 5a J, i un acord perfecte menor, el que té la 3a m i la 5a J Si la 5a és augmentada o disminuïda, l’acord s’anomena, respectivament, acord augmentat i acord disminuït La utilització d’aquest adjectiu podria venir del fet que, antigament, s’anomenaven consonàncies perfectes les de 5a i 4a J a més de les d’8a

La subdominant és un dels graus més importants de la tonalitat, i actua bàsicament com a preparació de la dominant harmonia 2 Rep el seu nom perquè ocupa una posició anàloga en sentit descendent a la de la dominant respecte de la tònica També s’ha explicat el terme en referència al lloc immediatament inferior que ocupa respecte de la dominant de la mateixa manera que es parla de ’subtònica’ per al VII grau o, en sentit invers, de ’supertònica’ per al II Originàriament, però, el terme, que aparegué per primera vegada en el Nouveau système de musique thèorique 1726, de JPh Rameau, feia…

Els intervals que tenen un semitò cromàtic més que els seus corresponents intervals justos són intervals augmentats per exemple, do-sol♯ és una 5a aug i els que tenen un semitò cromàtic menys són intervals disminuïts do-sol♭ és una 5a dis D’altra banda, els acords que tenen la 5a J independentment que la seva 3a sigui major o menor s’anomenen acords perfectes acord perfecte major, acord perfecte menor

En ambdós modes es troba a distància d’un to sencer re, per exemple, tant en do M com en do m Sobre la supertònica es forma un acord perfecte menor en el mode major i un de disminuït en el mode menor o perfecte menor, si s’usa l’escala menor melòdica La supertònica és també la fonamental de l’acord de dominant de la dominant En algunes ocasions el segon grau es rebaixa, per exemple per a formar l’acord de sexta napolitana

L’acord tríada té, a més de la 5a, la fonamental i la 3a Quan la 5a és justa, l’acord s’anomena acord perfecte, i si aquesta és augmentada o disminuïda, es tracta de l’acord augmentat o acord disminuït, respectivament

En el sistema pitagòric, és l’única 5a no exacta de les dotze que formen el cicle de quintes, i resulta més curta que la 5a J En el temprament mesotònic de "quart de coma", és 36,5 cents més llarga que la justa, mentre que la resta de quintes del cicle es troben 5,5 cents per sota de l’interval perfecte

Deriva del punctum , una de les dues formes simples de la notació pneumàtica En la notació mesurada, la breu equival a tres o a dues semibreus, segons si s’empra en temps perfecte o en imperfecte La seva unitat superior és la longa Es representa mitjançant una nota quadrada sense cauda, que tant pot ser acolorida com buida El seu silenci es representa mitjançant un traç vertical que ocupa un sol espai del pentagrama

L’estil que donà als seus instruments s’inspirava en l’escola napolitana de luthieria El perfecte domini de la talla i la pulcritud dels acabats donaven un brillant resultat final a les peces, totes elles d’una gran qualitat Per a la construcció dels violoncels emprà fusta de noguera per als fons, els riscles i el mànec La utilització de la fusta d’avet per a les tapes feia que, de vegades, aquestes s’haguessin de construir fins i tot en tres peces A més de violoncels construí altres instruments de corda i de teclat

Per extensió, interval de 4a per ex do-fa En el sentit de fragment d’escala, ha estat un concepte teòric fonamental en la teoria de la Grècia clàssica i en l’Edat Mitjana Abastant sempre l’interval de 4a J, el tetracord grec podia ser de gèneres diferents diatònic, cromàtic o enharmònic en funció dels intervals que es donessin entre les seves notes gènere 1 , i la unió de quatre tetracords formava l’anomenat Sistema Perfecte Major, que fou adoptat pels teòrics medievals, els quals exposaven les escales modals d’àmbit d’8a com a suma de dos tetracords disjunts és a dir, separats…

Estudià a Nuremberg i Altdorf, ciutat on conegué HL Hassler i V Haussmann, dels quals rebé les influències Vers el 1610 viatjà per França i Itàlia, i el 1613 succeí a E Widmann com a mestre de capella i organista a la cort de Weikersheim La major part de la seva producció musical conservada és formada per himnes i salms a quatre i cinc veus Fou especialment conegut per les trenta-quatre cançons de temàtica profana recollides en el seu Studentengärtleins 1605-14 i reeditades en nombroses ocasions Una altra obra notable és l' Hymnus-hymenaeus 1641, a l’estil del madrigal italià amb baix continu…