Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
prima prattica/seconda prattica
Música
Expressions sorgides al voltant de la polèmica entre G. M. Artusi i C. Monteverdi sobre la composició musical al principi del segle XVII.
La història i fortuna dels termes començà al voltant del 1601, any en què Ottuso Accademico -pseudònim d’un personatge no identificat-, en una carta, emprà per primera vegada l’expressió seconda prattica Aquesta expressió fou recollida el 1603 pel canonge bolonyès Artusi en l’obra Seconda parte dell’Artusi , en què criticava veladament Monteverdi per l’ús de dissonàncies sense preparar en alguna de les seves obres i denominava seconda prattica aquest procediment Dos anys després, Monteverdi publicà el seu cinquè llibre de madrigals, i en la introducció, tot defensant-se d’Artusi, tornà a…
Antoni Ràfols i Fernández
Música
Violinista, organista i compositor català.
Vida Es formà musicalment al monestir de Montserrat 1767-72, sota el mestratge del pare Anselm Viola Guanyà, per oposició, la plaça de primer violí de la catedral de Tarragona La "Gaceta Oficial de Madrid" del 4 de maig de 1802, citada per B Saldoni, esmenta que Ràfols escriví un tractat sobre la simfonia, i també que era prevere En aquest tractat, a més d’exposar tota una sèrie de consideracions i observacions pel que fa a aspectes de la gramàtica compositiva, Ràfols basa els principis de la seva preceptiva musical en l’autoritat del pare Josep Antoni Martí, que fou mestre de…
Eurípides
Música
Autor grec de tragèdies clàssiques.
Amb Èsquil i Sòfocles, del qual fou contemporani i competidor, és considerat un dels tres grans poetes tràgics de l’era clàssica Eurípides participà activament en la renovació dels gèneres i les tècniques musicals que tingué lloc a la Grècia del segle V aC i que formava part de l’evolució general de totes les arts, bé que en el cas de la música anava molt lligada a la poesia i a les arts escèniques És lògic, doncs, que Eurípides difongués el nou estil a través de les seves tragèdies En els textos de les divuit obres conservades, sobre un total d’unes vuitanta, les referències musicals són…
música de Bangladesh
Música
Música desenvolupada a Bangladesh.
La primera referència de música bengalina apareix al Charyagiti , una collecció de poesia budista dels segles X-XII en què, per primera vegada, hi ha una preceptiva per a la utilització dels rāga L’impacte de la religió islàmica a partir del segle XII i la introducció del culte a Vixnu a la primeria del segle XVI originaren noves cançons i gèneres musicals Al final del segle XVIII la música indostànica era executada a la cort bengalina Més tard, sota la influència del Romanticisme anglès, els poetes bengalís, que eren a la vegada compositors i cantants, escriviren belles cançons…
ensalada
Música
Terme utilitzat als països hispànics, aproximadament entre el 1520 i el 1650, per a designar un gènere polifònic vinculat, en els seus orígens, a la temàtica del cicle de Nadal.
L’obra s’articulava seguint un fil narratiu que permetia enllaçar una alternada successió de cançons, romanços i villancets, presentats per diferents personatges que cantaven en les seves respectives llengües en arribar al final, l’ensalada era rubricada amb una cita temàtica treta del repertori litúrgic Les primeres definicions del terme procedeixen de la preceptiva hispànica del segle XVII Sebastián de Covarrubias 1611 i Juan Díaz Rengifo 1644 El model de l’ensalada renaixentista l’establí Mateu Fletxa el Vell, a València, durant el segon terç del segle XVI Els precedents…
Jaume Massó i Torrents
Jaume Massó i Torrents en un carbó de Ramon Casas
© Fototeca.cat
Disseny i arts gràfiques
Edició
Història
Literatura
Excursionisme
Editor, erudit i escriptor.
Vida i obra De família acabalada en el comerç amb Amèrica, freqüentà algunes facultats universitàries —sense, però, llicenciar-se— i viatjà, sovint, per Europa A divuit anys fundà la revista L’Avenç —després de Lo Velògrafo —, que orientà, influït per Valentí Almirall, vers la modernització cultural i política del catalanisme El 1891, associat amb Joaquim Casas i Carbó, impulsà les publicacions de L’Avenç —set revistes i més de 500 títols, a més de llibreria i impremta pròpies— i afavorí les iniciatives que convertiren l’editorial 1881-1915 en el nucli intellectual més influent del Modernisme…
, , , ,