Resultats de la cerca
Es mostren 12 resultats
Arthur Fiedler
Música
Director d’orquestra nord-americà.
Aprengué els rudiments del violí amb el seu pare, membre integrant de l’Orquestra Simfònica de Boston Més tard es traslladà a Berlín, on estudià amb Willy Hess El 1915 ingressà a l’Orquestra Simfònica de Boston, primer com a violinista i després com a viola, abans de fundar la Boston Sinfonietta 1924, amb la qual se centrà en un repertori lleuger i de caràcter popular La faceta popular de Fiedler es desenvolupà amb molta més profusió a partir del 1929, any en què assumí la titularitat dels Boston Pops, formació al capdavant de la qual oferí diversos concerts a l’aire lliure durant l’estiu,…
Antoni Montesinos i Millo
Música
Compositor, mestre de capella i organista valencià.
S’inicià en la música com a nen cantor a la catedral de València, sota el mestratge de F Morera i R Anglès Del 1779 al 1786 succeí Manuel Tahuenga com a organista segon de la seu valenciana Ordenat de subdiaca, regí la capella musical de l’església parroquial de Santa Maria de Castelló El 1787 fou nomenat mestre de capella de l’església del Corpus Christi La majoria de les seves obres es conserven a l’arxiu de la catedral de València El conjunt de la producció musical de Montesinos inclou una notable producció de villancets de sis a vuit veus amb violins, orgue i baix continu, tot i que en…
Antonio Bertali
Música
Compositor, violinista i mestre de capella italià, actiu a Viena.
Després de formar-se amb S Bernardi, cap a l’any 1624 passà a la cort austríaca El 1631, quan era músic de la capella imperial, començà a rebre encàrrecs de música de circumstàncies Fruit d’aquests encàrrecs foren diverses cantates festives i obres religioses per a esdeveniments puntuals L’any 1649 succeí G Valentini com a mestre de la capella imperial Per raó del seu càrrec, escriví molta música litúrgica, generalment amb gran profusió de mitjans, en la línia de la tradició veneciana, amb una policoralitat sumptuosa i diversitat de grups instrumentals També escriví diferents…
tonada
Música
Terme utilitzat amb profusió en la música tradicional llatinoamericana, en especial a Xile i l’Argentina, on designa una cançó lírica, de compàs binari compost i un tempo que pot oscil·lar de lent a moderat, cantada per una o dues veus (en terceres paral·leles), usualment en mode major i amb acompanyament de guitarra o acordió.
solmització
Música
Sistema de síl·labes que expressa característiques concretes de les relacions d’acuïtat de les notes a les quals s’aplica, com ara la funció tonal, la relació amb altres notes o la posició dins d’un sistema.
Solmització © Fototecacat/ Jesús Alises La pràctica de la solmització és un mètode pedagògic que forma part de l’anomenat solfeig relatiu, perquè entre les característiques esmentades no hi ha la de l’altura absoluta de la nota solfeig El terme deriva de les síllabes sol i mi del sistema de Guido d’Arezzo segle XI, en el qual les síllabes ut-re-mi-fa-sol-la eren els elements de solmització de l’hexacord La teoria de l’ hexacord i, per tant, les seves síllabes de solmització reflectia el que anomenaven proprietas vocis o modus vocum traduïble per ‘caràcter de les notes’ i que, fonamentat…
articulació
Música
Manera com es connecten les notes consecutives d’una línia melòdica jugant amb factors com l’atac i la caiguda de les notes o també la continuïtat o discontinuïtat sonora entre elles.
L’articulació comprèn tots els aspectes de la veu i els instruments que determinen com és el principi atac i el final de cada nota Els dos extrems possibles en l’articulació són definits per les expressions legato —que indica que no hi ha discontinuïtat sonora entre les notes— i staccato —segons la qual sí que hi ha discontinuïtat sonora entre les notes— Entre ambdues indicacions hi ha una gran quantitat de possibilitats intermèdies Pot ser que el tipus d’articulació sigui expressament demanat pel compositor o bé que l’intèrpret n’adopti el més adequat segons la seva concepció del fragment…
François Couperin
Música
Compositor, clavecinista i organista, el representant més important d’una llarga dinastia francesa de músics.
Vida François Couperin, generalment conegut per François el Gran per tal de distingir-lo del seu oncle François el Vell , fou fill de l’organista Charles Couperin i de Marie Guérin, i probablement feu els primers estudis de música i d’interpretació al teclat -orgue i clavicèmbal- amb el seu pare En morir aquest el 1679, continuà estudiant amb l’organista de Lluís XIV, Jacques Thomelin, mentre Michel-Richard Delalande feia interinament d’organista de Saint-Gervais, càrrec que François ocupà més tard Finalment, el 1685, a l’edat de divuit anys, François Couperin pogué ocupar el càrrec en…
ària
Música
Peça per a veu solista i acompanyament instrumental, primordialment melòdica i de caràcter líric.
Tot i que pot ser independent, és més habitual trobar-la en el context d’una obra relativament extensa, com una òpera, un oratori o una cantata Durant els segles XVII, XVIII i XIX el terme també s’aplicà a la música instrumental En les suites instrumentals del Barroc tardà es referia a una peça d’aquestes mateixes característiques que oferia un contrast amb les restants, escrites en ritmes de dansa específics També designà una peça curta usada com a tema per a una sèrie de variacions Ària deriva del llatí aer , que significa ’aire o atmosfera’ L’ús d’aquesta paraula en sentit musical es…
Espanya
Música
Nom donat, des de l’antiguitat, a la Península Ibèrica i, a partir del 1715, a l’Estat espanyol.
En el present article hi és tractada l’evolució musical en els antics regnes hispànics -exceptuant Portugal- des de l’alta EdatMitjana fins a la constitució del modern Estat espanyol i, des d’aleshores fins a l’actualitat Música culta L’Edat Mitjana Els importantíssims estudis d’Higini Anglès sobre els orígens de la música culta hispànica contradiuen amb dades concretes l’opinió generalitzada que li atorgava un paper menor en el desenvolupament de la música durant l’Edat Mitjana Anglès proporciona dades molt eloqüents tot assenyalant que la lírica llatina no litúrgica més antiga és la…
rock
Música
Música popular del segle XX d’origen anglosaxó.
Abreviació de rock-and-roll , rock’n’roll o rock & roll , una forma de música lleugera, amb un ritme de 4/4 amb forts accents en el segon i el quart temps i on predominen el ritme i el so dels instruments amplificats electrònicament Nasqué a la meitat dels anys cinquanta, anà evolucionant i fragmentant-se i es convertí en la principal música popular al final del segle XX i el començament del XXI L’expressió rock and roll , traduïda literalment, significa ’gronxar-se i rodar', però a mitjan segle XX era un eufemisme usat en l’argot dels afroamericans dels EUA per a referir-se a anar de…