Resultats de la cerca
Es mostren 120 resultats
textura
Música
Aspecte resultant de l’ordenació i disposició dels elements harmonicocontrapuntístics d’una obra musical.
Tradicionalment s’ha distingit bàsicament dos tipus de textura la polifònica, o contrapuntística, i l’homofònica homofonia , o acòrdica La primera es refereix a la conceptualització horitzontal de la música, que es dona quan en una obra o un passatge predominen principalment elements contrapuntístics sobre els acòrdics, és a dir, quan les parts polifòniques tenen un tractament d’independència rítmica entre elles i, com a conseqüència, se’n desprèn un teixit clarament horitzontal, com en el cas, per exemple, de les peces basades en el contrapunt imitatiu vegeu els exemples de…
homorítmia
Música
Textura en què les parts presenten els mateixos valors rítmics.
L’homorítmia, que s’oposa a polirítmia , és un tipus de textura homofònica homofonia , característica dels himnes, el fals bordó i els corals, entre d’altres Es tendeix a identificar aquest tipus de textura amb l’harmonia en si, per això es coneix també com a ’estil acòrdic’ vegeu l’ex 1b de contrapunt 1 La relació homorítmica, d’altra banda, s’expressà en l’Edat Mitjana amb la locució punctus contra punctus o contrapunctus simplex i en el Renaixement amb la locució stile familiare utilitzada en el context de l’anomenada Escola Romana
homofonia
Música
Tipus de textura que engloba tant la combinació de parts homorítmiques (homorítmia) com la combinació d’una part principal de caràcter melòdic i un acompanyament.
L’homofonia, que es contraposa a polifonia, es considera la textura característica dels estils clàssic i romàntic En la Grècia clàssica, però, la paraula homofonia en grec, ’mateix so' designà el cant a la 8a o la doble 8a i, més endavant, el cant actualment identificat amb la paraula monofonia a l’uníson De fet, encara al segle XVIII, l’expressió imitatio homophona designava una imitació a l’uníson Tanmateix, a partir d’aquest moment, ’homofonia’ ja s’identificà amb el sentit actualment predominant, és a dir, el de melodia acompanyada
acompanyament
Música
Part d’una textura subordinada i alhora complementària de la principal, habitualment de caràcter melòdic.
La presència d’un acompanyament implica l’existència d’una part principal que ocupa el primer pla en la percepció de l’oient Consegüentment, a fi de no dificultar-ne la percepció i de mantenir-se en un segon pla, l’acompanyament hi subordina les seves característiques harmòniques, ritmicomètriques, figuratives, dinàmiques, expressives, etc Això no exclou, però, que pugui passar, momentàniament, a un primer pla, com per exemple quan la veu principal té silencis L’acompanyament té un caràcter subordinat però no és superflu i, a més d’estar al servei de la part principal, la complementa, tot…
sonata en trio
Música
Denominació usada, amb diverses variants -trio sonata, sonata trio o, simplement, trio-, per a designar un dels tipus de sonata més importants de la música instrumental barroca, caracteritzat per la textura en tres parts, dues de melòdiques, de tessitura relativament aguda, i un baix continu.
La instrumentació més habitual d’aquest tipus de sonata fou de dos violins també, moltes altres combinacions d’instruments melòdics i baix continu Els seus moviments poden estar distribuïts de maneres diferents, normalment seguint el patró de la sonata da camera o la sonata da chiesa Protagonista destacada en la música barroca, és present també en la música de períodes posteriors Es caracteritza per l’oposició entre dues veus agudes, que comparteixen el material melòdic principal amb imitacions entre elles, respostes mútues, joc motívic i també moviment parallel en terceres o sextes, i un…
giga
Música
Dansa barroca de tempo ràpid, habitualment en compàs compost i forma binària, que esdevingué el darrer moviment de la suite.
Presumiblement derivava del jig , una dansa popular britànica i irlandesa Al final del segle XVII se n’establiren dos models la gigue francesa i la giga italiana La primera, amb frases irregulars en 6/4, 3/8 o 6/8 i tempo moderat o ràpid, es caracteritzà per una textura imitativa, sovint amb inversió del motiu inicial a la segona secció, i l’ús de síncopes, hemiòlies i ritmes creuats Formà part del repertori habitual per a llaüt i clavicèmbal E i D Gaultier, JC de Chambonnières, JH d’Anglebert En la música escènica JB Lully la relacionà amb el canario en utilitzar l’anacrusi que…
monodia
Música
Música composta per una única línia melòdica.
Dita també monofonia, és, juntament amb l’homofonia i la polifonia, una de les textures bàsiques de la música, tant si és occidental com no occidental Tanmateix, la textura monòdica no exclou la presència d’un acompanyament generalment improvisat o el doblatge de la melodia per a diferents veus o instruments La música monòdica pot presentar un important grau de complexitat melòdica, sobretot pel que fa a riquesa intervàllica Gran part del repertori folklòric presenta en general una textura monòdica L’exemple més antic de monodia en la tradició musical d’Occident és…
polimetria
Música
Textura en què les parts presenten simultàniament metres diferents.
El fenomen polimètric, característic de la polifonia medieval i de gran part de la música del segle XX, pot donar lloc a passatges rítmicament intensos i fins i tot inestables ex 1 La polimetria pot situar-se en diferents nivells mètrics metre compàs afectant la relació entre compàs i temps, temps de compàs afectant la relació entre temps i divisió, divisió del temps, etc Amb tot, l’ús imprecís del llenguatge ha fet que la polimetria situada en el temps de compàs escrit per exemple, dues corxeres contra treset de corxeres en un compàs de 2/4 acostumi a considerar-se com una polirítmia…
cant
Música
La part melòdica en una textura constituïda per una melodia acompanyada o la part principal en una textura constituïda per diverses parts.
Consegüentment, el cant ocupa el primer pla de la percepció de l’oïdor La paraula cant es pot aplicar tant a la part melòdica d’una obra vocal com a la d’una obra instrumental, encara que, tot i que no s’hagi d’executar amb la veu necessàriament, el seu caràcter cantabile l’aproxima al de l’execució cantada Bibliografia Complement bibliogràfic Villar i Miralles, Ernest Nociones generales de música y canto , AReus, Alicante 1900
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina