Resultats de la cerca

Apareix per primera vegada al segle XIII, juntament amb la notació modal, concretament en el gènere organum En la notació mensural equival a tres longe , cas en el qual es diu que la maxima és perfecta, o a dues longe , cas en el qual es diu que és imperfecta S’utilitza gairebé sempre al final de la composició per a indicar repòs, o en les veus més greus que durant el Renaixement desenvoluparen el cantus firmus Algunes fonts la denominen duplex longa Es representa mitjançant un petit cap rectangular amb cauda descendent a la seva dreta pot estar acolorida o ser blanca, segons que es tracti…

En la notació blanca del segle XV es representa com una minima amb dos traços a la dreta, i en la del XVI, com una mínima ennegrida amb un sol traç a la dreta

Es presenta en formes diverses, entre les quals el podatus rotundus -un accent greu petit unit a un altre d’agut-, el podatus rotundus amb episema a la segona nota, i el podatus quadratus , que té forma d’angle agut obert cap a la part dreta Es pot indicar també per mitjà de dos traços seguits, que és la forma que utilitza el copista per a assenyalar que la primera nota del podatus és més alta que la precedent, o que almenys està al seu uníson

Divideix, per tant, l’octava en vint-i-quatre parts iguals en el cas d’un sistema d’afinació de temprament igual Entre totes les possibilitats d’utilització musical dels microtons, la dels quarts de to és probablement la més freqüent microtonalitat S’han ideat diversos signes per a la notació dels quarts de to Els més emprats són transformacions dels habituals signes de sostingut i bemoll, als quals s’afegeix una petita fletxa ascendent o descendent o dels quals s’elimina un dels traços verticals