Resultats de la cerca

Estudià amb el seu pare El 1734 debutà com a violinista al Concert Spirituel que dirigí més tard, en 1755-62 Epígon de Rameau, la seva òpera Triton et l’Aurore 1753 fou defensada pels partidaris de l’òpera francesa en la querelle des bouffons i fou oposada a la italiana Escriví una pastoral en occità, Dafnís e Alcimadura 1754, representada centenars de cops a París i per tot Occitània durant mig segle També deixà obres religioses Cantate Domino , peces per a clavecí i oratoris, el gust pels quals introduí a França

El 1910 anà a París, on es relacionà amb Picasso, Matisse, Braque, Jacob i Apollinaire i escriví una poesia considerada com a precursora del surrealisme La lucarne ovale 1916, La guitare endormie 1919, Les épaves du ciel 1924 El 1925 es retirà prop de l’abadia de Solesmes i es dedicà a l’oració i la poesia Fruit d’aquesta etapa són Écumes de la mer 1926, Gant de crin 1927, Ferraille 1937, Plupart du temps 1945, Le chant des morts 1948 i Main d’oeuvre 1949

Les seves cançons han estat molt popularitzades Je chante , La romance de Paris , La mer , L’âme des poètes Actuà en diferents films, com La route enchantée i Adieu Léonard , i també en els principals teatres francesos Théâtre de l’Étoile, Bobiné, etc Escriví les novelles Dodo manière , La bonne planète i Un noir éblouissant

L’any 1320 obtingué l’exempció d’imposts, confirmada el 1328 i el 1336 És un dels deu principals jueus catalans a qui el poeta Qalonimos ben Qalonimos, el 1323, dedicà el seu llibre Eben Boḥan S'han conservat quatre llibres de medicina escrits per ell en hebreu, un dels quals sobre la Pesta Negra del 1349

El 878 s’aixecà, juntament amb el comte Miró de Conflent, contra el marquès Bernat de Gòtia, revoltat contra l’emperador Carles el Calb i el seu successor, Lluís el Tartamut devastaren les terres narboneses i rosselloneses i expulsaren clergues de la diòcesi de Narbona, que substituïren per amics seus

Filla de l’infant Alfons, senyor de Molina i de Mesa, i neta d’Alfons IX de Lleó Climent IV denegà 1265 el consentiment a llur matrimoni, allegant la situació del rei respecte a Teresa Gil de Vidaure Designà Jaume I hereu dels seus béns al regne de Galícia

Franciscà, defensà la postura més observant dintre l’orde Acusat d’illuminisme, no fou sinó després de mort que Joan XXII condemnà la seva Postilla super Apocalypsim 1326, juntament amb les doctrines dels espirituals Les seves 118 quaestiones in secundum Librum Sententiarum el colloquen entre els millors mestres franciscans

Era fill del comte Guifré II , que féu la simonia de comprar-li l’arquebisbat de Narbona, quan només tenia 10 anys, per cent mil sous El 1041 comprà per al seu germà Guillem el bisbat d’Urgell, també per cent mil sous, a Sança d’Aragó, vídua del comte Ermengol III d’Urgell Més tard, el 1051, un altre germà seu, Berenguer Guifré, fou bisbe de Girona És famosa la seva oposició al vescomte Berenguer I de Narbona, parent seu, que l’acusà més tard, en un concili d’Arle, de les seves continuades pràctiques simoníaques, cosa que li valgué l’oposició de Roma, i fou…

Fou consagrat per Odesind d’Elna, l’únic bisbe català que assistí a la cerimònia els altres bisbes s’excusaren a causa del perill sarraí en el fons, però, hi covava un altre problema Durant el seu govern s’esdevingué la insubordinació dels bisbes Esclua d’Urgell i Ermemir de Girona, atiats pels comtes Ramon II de Pallars-Ribagorça i Sunyer I d’Empúries-Rosselló respectivament 885-90 Esclua volia reconstituir la província eclesiàstica Tarraconense amb l’ajut de Frodoí de Barcelona i de Gotmar d’Osona, acció consentida en part pel comte Guifre I el Pelós Aquest, però, féu retornar-los a l’…

Erigit al s VI com a desmembració de la diòcesi de Narbona, el primer bisbe conegut és Domne Als concilis de Toledo i de Narbona consten cinc bisbes d’Elna entre el 571 i el 683 Després d’un segle de silenci, a causa de la invasió àrab, la successió episcopal és represa amb Venedari Des del s IX el bisbat comprenia el Conflent, el Vallespir i el Rosselló al s XI es dividí en tres ardiaconats el del Rosselló, o gran ardiaconat, el del Vallespir i el del Conflent A l’època carolíngia, diversos preceptes afavoriren l’establiment de comunitats monàstiques, sovint procedents del sud dels Pirineus…