Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
La crònica negra
El crimen de la calle Legalidad , A Speratti, ed Martínez Roca, Barcelona, 1983 Coll part / GS Les enormes dificultats materials de la majoria de la població i 1’origen fosc de les noves fortunes van donar peu a la ràpida extensió d’estafes, robatoris i assassinats L’Estat franquista, que volia demostrar la seva autoritat i donar exemples de la moral oficial, s’encarregà d’esbombar aquests casos quan la policia aconseguí de resoldre’ls Això explica l’interès que va despertar la crònica negra a la premsa general i, fins i tot, l’aparició d’algunes publicacions especialitzades, representades…
La mort dels vius. La vida dels morts
En totes les civilitzacions que s'han succeït des dels orígens de la humanitat, la mort ha estat un dels esdeveniments cabdals entorn del qual s'han originat i han evolucionat tot un seguit de ritus que, si més no en el cas de les cultures europees occidentals, simbolitzen en general l'accés a una nova existència Una existència distinta de la que cada persona ha tingut en la vida terrenal, però igualment complexa i subjecta a esquemes ben concrets que, en definitiva, tracten d'assegurar l'harmonia existencial després de la mort del cos i, també, de perpetuar damunt la terra el record —la…
Guerra i política
El 1859 i el 1898 poden ser dos anys per a marcar les llindes d’un període històric Ambdós comparteixen l’esclat de sengles guerres exteriors amb components colonials Foren, però, dos conflictes bèllics absolutament contraposats, victòria al primer, derrota al segon entrada triomfal al nord d’Àfrica el 1859, sortida vergonyosa del Carib i les Filipines el 1898 d’iniciativa plena el victoriós, a remolc de fets aliens no volguts el que acabà amb la desfeta amb ressons d’entusiasme manipulat el del Marroc, amb plena oposició popular, malgrat la pressió governamental popularitzadora des de…
Catalunya: temps de tripartits
Quan Pasqual Maragall i Mira arribà, el desembre del 2003, a la presidència de la Generalitat, ho va fer en un moment i en unes condicions molt diferents d’aquelles que una bona part de l’esquerra catalana havia previst o imaginat durant els llargs anys d’oposició als governs de Jordi Pujol i Soley El maragallisme —entès com l’antítesi del pujolisme, com un discurs entre hanseàtic i cosmopolita que girava l’esquena al rerepaís català, com una cultura postidentitària encapçalada pels Eugenio Trias, Pep Subirós, Félix de Azúa, etcètera—, aquell maragallisme, conegué la seva esplendor al final…