La crònica negra

El crimen de la calle Legalidad, A. Speratti, ed. Martínez Roca, Barcelona, 1983.

Col·l. part. / G.S.

Les enormes dificultats materials de la majoria de la població i 1’origen fosc de les noves fortunes van donar peu a la ràpida extensió d’estafes, robatoris i assassinats. L’Estat franquista, que volia demostrar la seva autoritat i donar exemples de la moral oficial, s’encarregà d’esbombar aquests casos quan la policia aconseguí de resoldre’ls. Això explica l’interès que va despertar la crònica negra a la premsa general i, fins i tot, l’aparició d’algunes publicacions especialitzades, representades pel setmanari “El Caso”, fundat a Madrid al maig del 1952. Un setmanari que va arribar a vendre en algunes ocasions fins a mig milió d’exemplars, fet que provocà que la censura posés un límit a les cròniques d’assassinats que podien ser tractades en cada número —primer foren tres, després dos i, finalment, una—.

Evidentment, malgrat que en aquest auge de la crònica negra confluïen tota mena d’afers, les causes eren ben diferents. En el cas d’individus d’extracció popular, la figura cinematogràfica de l’atracador era el model a imitar, i els índexs d’aquest tipus de delinqüència augmentaren de manera importantíssima, amb casos que esdevingueren paradigmàtics, com el dels germans Soler, detinguts el 1947 i acusats de prop de quaranta atracaments, molts dels quals efectuats a meublés.

Quan els atracadors eren detinguts, jutjats i condemnats, el poder orquestrava una especial posada en escena de les execucions, que havien de servir d’escarment públic, i que sempre anaven acompanyades del penediment dels delinqüents i del perdó religiós. Un fragment d’una crònica de l’execució de tres reus acusats d’atracament amb homicidi, realitzada el 1941 a Tarragona, tenia aquest to lacrimogen: “El Escoda ha escrito una carta a su madre y a su hermana despidiéndose y pidiéndoles perdón. El Lázaro dictó una carta para su hermana, pidiendo asimismo perdón. Los tres se hallaban muy abatidos y a menudo lloraban. Una hora antes de la señalada para la ejecución todo estaba preparado. Para hacerse cargo de los cadáveres se constituyó en la cárcel una representación de la Real y Venerable Congregación de la Purísima Sangre de Nuestro Señor Jesucristo, compuesta por diez cofrades”.

En l’altre extrem, el món dels nou-rics, d’opulència demostrada a través de l’assistència als espectacles i l’ús de la prostitució de luxe, contrastava enormement amb un panorama que en l’ordre material era ple de misèria i privacions, i en l’ordre moral presentava una rigidesa difícilment assumible. Aquest context feia que la població especulés constantment amb la transgressió per part d’individus acomodats d’una veritat oficial que magnificava una vida austera, plena de virtuts i de renúncies, fet que es retroalimentava gràcies a l’aparició periòdica d’històries que semblaven fantàstiques, però que eren ben reals.

Al gener del 1949, la premsa barcelonina va publicar un d’aquests relats inversemblants, verídic i especialment morbós. Es tractava de l’assassinat de Carmen Broto Buil, una jove natural de Botana, poble de la província d’Osca, de 30 anys d’edat. La noia era la “mantinguda” d’un empresari teatral. Un dels assassins era un individu bisexual que mantenia relacions tant amb la jove com amb l’empresari i que, a més, volia progressar dins el món de la boxa, una altra de les maneres de fer diners ràpids a l’època. Així, doncs, el cas tenia alguns dels ingredients clau en aquest tipus d’afers: noia mantinguda, empresari del món de l’espectacle, i homosexual, doble amant, aspirant a boxejador.

Per acabar-ho d’adobar, la posada en escena del crim ajudà encara més a cridar l’atenció de la gent: la dona fou morta a cops de maça, traslladada en cotxe i mal enterrada —segons sembla, del terra en sobresortia una mà— amb l’ajut del pare d’un dels assassins en un solar del carrer Legalitat. El cadàver va ser descobert, segons la crònica de premsa que signava J.F. Vila Sanjuan, d’aquesta manera: “Siguiendo el rastro que dejaban las huellas de sangre que había caído del automóvil y las indicaciones de los vigilantes que oyeron el presunto disparo se llegó hasta la calle de la Legalidad y junto a la puerta de acceso a uno de los huertos de la misma en donde aquélla se perdía. Forzada la puerta comenzaron a buscar los funcionarios municipales y los agentes de la autoridad hasta encontrar una pala totalmente nueva en la que junto a coágulos de sangre aparecían partículas de tierra”. L’assassinat es produí després que la jove hagués sopat al Parellada, un dels restaurants més luxosos de la ciutat, i en el moment del crim vestia un abric d’astracan, valorat en 50 000 pessetes de l’època. Per a fer-ho tot més espectacular, l’endemà de l’assassinat un dels autors es va suïcidar, i no va poder escollir millor lloc per a fer-ho que un meublé, un altre dels ingredients imprescindibles en una història morbosa de l’època. Posteriorment, l’altre assassí —un tal Navarro— i el seu pare —el que havia participat en l’enterrament de la víctima— van ser detinguts per la policia. Però encara faltava sang, i el pare que havia ajudat el seu fill assassí també se suïcidà.

Tot i ser molt esquemàtica, aquesta descripció permet apropar-se amb tots els seus components a aquest món de luxe, de diners fàcils, de personatges famosos de l’esport, el toreig o l’espectacle, del gaudi de tot allò que era oficialment prohibit. Una combinació explosiva en la qual els crims —sempre arriscats— podien pagar la pena, perquè superar un determinat llistó canviava radicalment la vida d’un individu. El cas constitueix, doncs, un bon retrat d’una societat que alimentà el creixement d’una crònica negra que il·lustrava la vida, ben diferent, tant dels sectors socials més deprimits com d’aquells nou-rics en festa permanent.

Però per al règim franquista, de l’existència de fets com el relatat, també se’n podia fer una lectura positiva, la de l’excepcionalitat. Aquesta era la línia argumental que exposava “La Vanguardia” dos dies després de la mort de Carmen Broto: “No se nos tache por la amplia información de sensacionalistas, ya que el buen orden de la ciudad, debido a la competencia de nuestras primeras autoridades y a las medidas que de continuo, en una labor callada, pero sumamente eficaz, realizan las fuerzas de la Policia gubernativa, han sido las causas principales de que este hecho, que en cualquier capital del mundo no pasaría de ser uno más entre los múltiples delitos que a diario se cometen, sea en Barcelona un suceso insólito. Ello, pues, no tiende más que a confirmar la realidad de que en nuestra ciudad tales hechos, precisamente por su falta de frecuencia, revistan la forma de sensacionalismo, lo que dice mucho en favor de las fuerzas encargadas de mantener el orden público en nuestra ciudad”.

Una excepcionalitat, malgrat tot, que destacava sobre les poques notícies de les seccions locals dels periòdics que no es referien al món oficial, ja fossin inauguracions, actes protocol·laris, preses de possessió o discursos grandiloqüents. Una de les poques mencions a la vida real que, tanmateix, existia.