Resultats de la cerca

En la partitura, després d’un passatge bouché , s’escriu una ’o’ ouvert damunt les notes per a indicar la tornada a aquesta forma d’emissió

Tapant entre la meitat i tres quartes parts del diàmetre del tub l’afinació baixa un semitò i tapant-lo tot baixa un to Aquesta tècnica fou desenvolupada a mitjan segle XVIII per Anton Joseph Hampel, que, així, aconseguí augmentar el nombre de notes practicables amb la trompa natural, per bé que amb diferències tímbriques evidents respecte als sons oberts Amb la invenció de la trompa de vàlvules aquesta tècnica esdevingué innecessària, però continuà essent molt valuosa tant per a controlar i corregir l’afinació com per a aconseguir sons amb el timbre característic del metall amb sordina En la…

La seva extensió comprèn de la nota més greu de l’instrument a la que sona en tenir tots els forats oberts A partir d’aquí el clarinet empra l’harmònic 3 d’aquests sons per a produir-ne la dotzena superior en el registre mitjà i els harmònics 5, 7 i 9 en el registre agut El so del registre chalumeau es caracteritza pel predomini d’harmònics senars que li confereixen un timbre característic

Alguns forats al tub, tapats amb els dits, ajuden a entonar millor alguns harmònics cromàtics del registre més agut Ha estat freqüentment usat en les parts de trompeta barroca de les obres de JS Bach i compositors de la mateixa època

Aquest recurs ha estat utilitzat principalment a partir del segle XX

Mitjançant tècniques especials d’emissió, alguns instruments aeròfons poden deixar sentir sons diferents superposats Es tracta d’un recurs que aprofita la diferenciació auditiva dels sons parcials no harmònics, els quals tendeixen a sentir-se separats de l’espectre tímbric d’una nota en concret Amb embocadures i digitacions especials, es reforcen aquests sons a fi que se sentin com a acords més o menys dissonants Emprats com a efectes expressius, els multifònics han estat utilitzats per molts compositors i intèrprets del segle XX

Als instruments d’arc, aquest so s’obté passant l’arquet més lluny del pont del que se sol fer en l’execució normal De fet, s’arriba a passar lgairebé sobre l’extrem inferior del diapasó, i en la partitura s’indica amb l’avís sul tasto o sulla tastiera Altres instruments de corda pinçada obtenen timbres flautats amb la producció d’harmònics, com en les guitarres, les arpes i els saltiris

Així, un so percussiu indeterminat sona acompanyant la nota produïda per la pròpia vibració de la corda Recurs equivalent al pizzicato Bartók , fou utilitzat durant la primera època del jazz per contrabaixistes com John Lindsay i Pops Foster Amb el mateix nom es coneix un efecte semblant produït al baix elèctric i que es desenvolupà a partir del final dels anys setanta

A la partitura, el compositor prescriu l’ús d’aquesta tècnica amb la indicació pizzicato sovint abreujada pizz la indicació arco o col arco anulla el seu efecte El terme prové de l’italià pizzicare , que significa pessigar, puntejar Aplicada als instruments de corda pinçada, aquesta tècnica -amb les diferències lògiques derivades de la morfologia dels instruments- es coneix com a puntejat Tot i que ben conegut i practicat com a alternativa tímbrica i expressiva des dels orígens dels instruments d’arc, la primera cita explícita de l’ús del pizzicato es troba en la música per a violes del…

El nom italià prové del fet que originàriament els martells, en desplaçar-se, podien arribar a tocar només una de les dues o tres cordes de cada nota, provocant-hi una reducció del volum i, alhora, un canvi tímbric, característiques inspirades en els registres del clavicèmbal En el piano modern, però, on aquest tipus de sordina només és present als models de cua, les cordes que continua percudint el martell amb el pedal enfonsat són dues de cada tres a tota la zona aguda