Resultats de la cerca

Militant del PCI en la seva joventut, a partir del 1956 trencà amb el marxisme gramscià i entroncà amb la tradició liberal i positivista, fins a esdevenir, amb els anys, un anticomunista militant Els primers anys seixanta treballà en l’anàlisi del jacobinisme i del democratisme radical i republicà a Itàlia L’Italia jacobina , 1964 En la segona meitat dels anys seixanta passà a ocupar-se del feixisme, que analitzà com a fenomen global i com a fenomen específicament italià amb multitud de publicacions entre les quals destaquen Le interpretazioni del fascismo 1969, Antologia sul…

S'inicià de molt jove, cantant acompanyat de la seva guitarra, pels cafès i els tavernes de Nàpols, i fou reconegut gradualment com un important valor de la cançó popular italiana La seva personalitat com a actor li valgué també el renom de Mimmo Nazionale Popular fora d’Itàlia, arran dels seus èxits als festivals de Sanremo, per cançons com Volare o Piove , al seu país és més considerat per cançons d’arrel autòctona, com ara Scimue , que descriu la vida a les terres del sud de la Itàlia camperola

Participà en la creació del moviment italià per l’arquitectura racional, integrant el Gruppo 7, que aixecà violentes polèmiques des de Rassegna Italiana , en les quals es barrejaven aspectes polítics Mirà de donar més valors als volums i als valors plàstics que no pas a les superfícies, com a la Casa del Fascio, a Como 1932, considerada per la majoria com l’obra mestra del racionalisme italià Els seus escrits i projectes refermen el caràcter contradictori de les seves obres, fruit del moment polític en què es produïren

Inicià la carrera política com a membre del govern revolucionari constituït a Palerm pel gener del 1848 Restablerta l’autoritat dels Borbó a Sicília, hagué d’exiliar-se a Torí, Malta, Londres i París Propugnà una Itàlia unificada i republicana dins la qual Sicília mantingués una àmplia autonomia Tornà a Itàlia el 1859 i l’any següent hi organitzà i dirigí, amb Garibaldi, l’expedició dels Mil El 1861 esdevingué diputat del nou parlament i cap del grup republicà Pocs anys després, però, abjurà el republicanisme i féu costat a la casa de Savoia, “conversió” que li…

Format amb GBMartini, conreà aviat l’òpera Passà a Copenhaguen 1755, on fou mestre de capella i director del teatre fins el 1775 Havent tornat a Itàlia, l’estrena de Le gelosie villane 1776 el féu cèlebre i obtingué la direcció de la capella de la catedral 1779 Caterina II el cridà a Rússia 1784, on assolí grans èxits i on establí un diapasó unificat per a tots els instruments Morí quan tornava a Itàlia Deixà òperes cèlebres, com Fra i due litiganti il terzo gode 1782, música litúrgica llatina i eslava, música de cambra, etc

Escriví, en llatí, Carmina de laudibus Estensium i deu èglogues allegòriques traduí a l’italià obres de Corneli Nepos, Xenofont i Heròdot, i redactà Timone , adaptació teatral d’un diàleg de Llucià, i Istoria Imperiale , seguint les cròniques de Riccobaldo La seva fama es basa, però, en dues obres el cançoner Amorum libri tres , el millor recull líric italià del s XV, el més càlid i sincer, bé que convencional en l’estructura i els temes motius petrarquescs, clàssics, etc, i l’obra cabdal Orlando innamorato , poema cavalleresc en octaves, les dues primeres parts del qual foren publicades el…

Com que la seva regió natal era austríaca, el 1911 fou elegit membre del parlament austríac, on defensà els decrets de la minoria italiana Esdevinguda italiana després de la reorganització territorial del 1918, fundà el partit popular cristià 1921 i en fou elegit secretari 1924 Des del 1921 era també membre del parlament italià Tornà a la política activa amb la democràcia cristiana a la caiguda de Mussolini i fou president del consell de ministres del desembre de 1945 al juliol de 1953 Durant la seva presidència un…

Membre de l’Accademia Pontaniana A la cort napolitana fou metge i secretari d’Alfons, duc de Calàbria, i metge de Ferran I el Vell Fou sempre fidel a la dinastia dels Aragó de Nàpols, malgrat menysprear, per incultes, els invasors d’Itàlia, francesos, catalans i, especialment, castellans, que qualificava d’àrabs Salvava Alfons IV de Catalunya-Aragó per considerar que el seu empresonament per Filippo Maria Visconti després de la desfeta de Ponça l’havia redimit, i també alguns literats, com Enric de Villena i Juan de Mena Altrament, atacà molt durament els dos papes Borja en…

Diputat pel Partito Comunista Italiano des del 1987 i director del diari L’Unità 1988-90, fou un dels artífexs de la transformació del PCI en el Partito Democratico della Sinistra PDS el 1991, i n'esdevingué secretari general el 1994 El 1998, al capdavant de la coalició de centreesquerra Democratici di Sinistra, guanyà les eleccions generals i esdevingué primer ministre primer cap de govern italià de trajectòria comunista d’un govern de centreesquerra en el qual tingueren presència fins a set forces polítiques, amb una majoria de ministres de DS 9 i del Partit Popular Italià 5 Les dissensions…

Especialista en història medieval, fou professor ordinari de la Universitat Frederic II de Nàpols des del 1968, acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1973 i, des del 1974, membre del comitè científic de l’Institut Internacional d’Història Econòmica Francesco Datini, de Prato Itàlia La seva investigació s’ha centrat en l’economia i el comerç a la Mediterrània, especialment del sud d’Itàlia i Catalunya El 1967 publicà I mercanti catalani e l’espansione della Corona d’Aragona nel secolo XV Collaborà en la Storia del Mezzogiorno amb…