Resultats de la cerca

Ingressà a l’orde caputxí, i el 1908 fou ordenat de sacerdot Estudià a Sant Sebastià, Barcelona amb Adrià Esquerrà i París, on fou influït per Ravel Residí a Barcelona 1943-53, on fou un dels fundadors de l’Instituto Español de Musicología Fou membre de l’Acadèmia de la Llengua Basca Per a piano escriví Preludios vascos 1912-23, Infantiles a quatre mans, Vora'l Ter 1936 i Tiento y canción 1946 per a cant i piano, Pom de cançons per a nens 1945 text d’Apelles Mestres, Quatre melodies catalanes 1915, Gure Herria 1928 i Mendi-Lore 1948 i també música vocal Suite vasca Tríptic franciscà , 1949…

Fou membre de la banda militar d’un regiment Instrumentà cançons populars catalanes que donà a conèixer en els primers Jocs Florals 1859, activitat en la qual pot considerar-se pioner Deixà també música religiosa

El debut a la Scala de Milà 1876 amb La favorita li donà fama mundial Actuà a París, Londres, Lisboa i Madrid, on assolí els seus majors èxits En 1881-82 es presentà al Liceu de Barcelona Fou cèlebre la seva rivalitat amb Angelo Masini

Mestre de capella de la catedral de Sevilla 1832-47, compongué un cèlebre Miserere A Madrid, succeí Ramon Carnicer en la càtedra de composició del conservatori 1855 Escriví òperes, com El solitario 1842 i Don Pedro el Cruel 1843, un Método de solfeo 1846, que fou d’ús general durant molts anys als conservatoris, i música religiosa, i féu una antologia de música religiosa Lira sacro-hispana , en 10 volums 1869

A catorze anys entrà a formar part, en qualitat de flautí, de la banda del Primer Regiment d’Artilleria, amb seu a Barcelona, on tingué per director J Grassi Posteriorment estudià harmonia i composició amb Ramon Vilanova i cant amb J Devesa i M Testa, a més de fer filosofia a la Universitat de Barcelona, centre on cursà també estètica musical amb FX Llorens i Barba Influït per l’òpera italiana romàntica, compongué l’òpera Ernesto Duca di Scilla , representada al Teatre de la Santa Creu o Principal durant la temporada 1844-45 El 1858 era músic major del Regiment de Barcelona i el 1859 alguns…

Estudià al conservatori Pablo Sarasate de Pamplona i a l’escola superior de música Detmold Alemanya Es donà a conèixer el 1988 en obtenir el primer premi i altres deu mencions en el concurs Belvedere de l’Òpera de Cambra de Viena Ha desenvolupat una important trajectòria operística en la qual ha destacat tant per les seves qualitats vocals com pel rigor interpretatiu amb què resol els personatges El seu repertori va des del Barroc al segle XX, amb una especial predilecció per Mozart i Rossini Entre les seves creacions més emblemàtiques destaquen la Susanna de Les noces de Fígaro, la Musetta…

Estudià a Madrid i després 1841-46 a Milà amb Vaccai, on estrenà amb èxit l’òpera Ildegonda Fou mestre de cant de la reina Isabel, professor 1857 i director 1868 del conservatori de Madrid Propugnador del renaixement de la sarsuela, n'escriví ell mateix una cinquantena Entre les que aconseguiren més popularitat cal citar Marina 1855, que ell mateix convertí en òpera 1871

Deixeble d’Aquilino Amezúa, fundà a Barcelona la casa que portà el seu nom Fabricà, entre d’altres, els orgues de Sant Cugat del Vallès, de Sant Pere de les Puelles i del santuari del Cor de Maria, de Barcelona, de Santa Maria de Mataró i de Sant Andreu de Llavaneres Construí també instruments destinats a Andalusia, Extremadura i Navarra

Primogènit dels vint-i-un fills d’un militar, debutà 1849 com a director d’orquestra, a Santander Amplià estudis a Itàlia, pensionat per la diputació de Navarra en tornar fou director de l’orquestra del Teatro São João de Porto, on estrenà òperes, com Gonzalo de Córdoba i La renegada 1874, representada també a Venècia Estrenà diverses sarsueles al Teatro del Circo, de Madrid Arran d’una epidèmia de còlera li fou cancellat un contracte per anar a Torí i s’establí a Reus poc abans de morir Deixà també cançons, romances i música religiosa de qualitat

Construí l’orgue de Puigcerdà 1788 i el de Sant Joan de les Abadesses, i collaborà amb el seu pare a Santa Maria del Mar i l’església de la Mercè 1797 de Barcelona, i a Castelló d’Empúries 1805 El 1807 s’establí a Montpeller, on restaurà l’orgue de l’església de Sant Pere, i més tard, el de la seu de Carcassona Feu obra nova a la catedral de Vic, i treballà a Lleida 1818, Navarra i El Escorial 1820 Installat de nou a Tolosa 1822, restaurà els orgues de Nimes i Galhac 1824 Es traslladà a París, on s’associà amb el seu fill Aristides, amb qui refeu l’orgue de la seu de Perpinyà 1850