Resultats de la cerca

Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona, en l’especialitat de llengües semítiques 1960, dirigí la versió castellana de l’Enciclopedia Larousse El 1971 fou nomenat director de la Gran Enciclopèdia Catalana  i, en finalitzar-se l’obra 1983, continuà vinculat a l’empresa com a director editorial i posteriorment com a director cultural de la Fundació que n’era propietària fins a la jubilació També formà part de les juntes directives del Collegi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, del Gremi d’Editors de Catalunya i d’ Òmnium…

Iniciat com a bisetmanari, és la publicació periòdica més antiga de Catalunya després del Diari de Vilanova Publicat ininterrompudament des de la seva fundació, en diverses etapes ha estat escrit en castellà entre d’altres, durant el franquisme o ha adoptat una fórmula bilingüe Durant les guerres de Cuba  arribà a tenir un corresponsal a l’illa que mantenia informats els nombrosos habitants de Sitges i el Garraf que hi tenien familiars emigrats El seu fundador fou Josep Soler i Cartró El 1942 la direcció passà al seu fill Josep Soler i Tasis, i el 1955, al seu net, Josep Manuel Soler i Soler…

Obra gairebé personal de Francesc Benages, impressor, contenia informacions de l’actualitat catalana a Amèrica, del Principat i articles literaris

Fou administrat sempre per Joan Manalt

De caràcter satíric, humorístic i anticlerical, aconseguí una gran popularitat a Mallorca Durant la Dictadura hagué d’aparèixer sota diferents noms Pitos y Flautas gener-desembre de 1928, Cultura gener-desembre de 1929 i Copeo gener-desembre de 1930

Figuraren en la redacció, entre altres, José Alberola, Ramon Suñé, Patricio Navarro, Miguel Jiménez, Jaume R Magrinyà, etc Defensà sobretot la formació d’un moviment obrer explícitament anarquista basat en la unió de tres branques l’organització específica “universalista”, el sindicalisme i el cooperativisme Inspirats en el model de la FORA argentina, mantingué estretes relacions amb La Protesta i Diego Abad de Santillán, i capitalitzà una part notable de l’oposició al sector sindicalista de la CNT Afavorí així la creació de la FAI, per més que aquesta no es confongués del tot amb la seva…

Dirigit inicialment per Antoni Pellicer Paraire i Pere Esteve, tingué la collaboració regular de R Farga i Pellicer, Joan Montseny, Anselmo Lorenzo, Josep Llunàs i Pujals, Cels Gomis, Ricardo Mella, etc Assolí una gran importància teòrica, puix que presidí el pas de l’anarcocollectivisme català polèmica amb “Le Revolté” de Ginebra a “l’anarquisme sense adjectius” i la revisió de l’obra de la FTRE Arribà a fer de 6 000 a 7 000 exemplars Posteriorment Joan Baptista Esteve Leopoldo Bonafulla en féu aparèixer una segona època 1901-06, amb Josep Prat, Teresa Claramunt, Llorenç Pahissa, Ricardo…

Vingué a ésser l’òrgan del partit republicà radical i d’Alejandro Lerroux a les Illes, i combaté especialment els republicans que acceptaren el reformisme de Melquíades Alvárez A més de Julià, Josep Antoni Palmer i Antoni Marroig i Bauzà foren els redactors més regulars

Continuà l’orientació de Solidaridad Proletaria i fou l’expressió de la reacció sindicalista davant els intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista per part de DAde Santillán des de La Protesta de Buenos Aires i de MBuenacasa des d' El Productor de Blanes i Barcelona Entre els seus redactors i collaboradors cal esmentar AArnó, RMolist, JPeiró, ÁPestaña, CPiñón, ÀAbella i MPérez Óptimo

L’època més brillant fou a partir del 1948, que el comprà Josep Vergés i Matas, propietari de Destino El nou director era Carles Pardo Hi collaboraven Josep Mir, Manuel del Arco, Manuel Amat, Carles Martí i Farreras, Andreu Avellí Artís, Lluís Meléndez, Valentí Castanys, Antoni Francesc Fontanals, etc Ramon Dimas hi aportava l’abundant informació gràfica