Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
boix baleàric
Daniel Cahen (CC BY-NC)
Botànica
Jardineria
Planta semblant al boix, però més robusta (pot arribar a atènyer 15 m d’alçària), de la família de les buxàcies, de fulles més grosses i fruits amb apèndixs més llargs.
Viu a les muntanyes de Mallorca i a l’illa de Cabrera també a la zona litoral del Marroc i en algunes localitats andaluses
flamenc | flamenca
Dit de les coses andaluses que s’assemblen a les dels gitanos.
música andalusa
Música
La primera notícia sobre música andalusa prové dels Epigrames de Marcial, en els quals és comentada la manera de tocar les castanyoles (crusmata).
A mitjan s VI, Sevilla fou un centre musical important on es distingiren Leandre, autor de melodies litúrgiques, i Isidor, que en les seves obres dedicà una atenció especial als problemes musicals, i a mitjan s VIII, coincidint amb la dominació àrab, Còrdova es convertí en una ciutat de vida musical molt refinada, l’esclat de la qual durà fins al s XI l’escola musical andalusa serví d’enllaç entre dues civilitzacions musicals la islàmica i l’europea música andalusina Fou, però, al final del s XV que nasqué l’escola polifònica andalusa amb Pedro Escobar mort el 1514, Fernando de Peñalosa 1470…
flamenc
Música
Gènere artístic de caràcter popular que es basa en el cante i el baile andalusos.
Característiques generals El flamenc s’originà a partir d’un conjunt multiforme de cants i danses de procedència i característiques molt diverses, tant tradicionals com moderns, d’origen espanyol i hispanoamericà, que expressen sentiments tràgics cante jondo o d’alegria i sensualitat desenfrenades cante festero , com a síntesi d’allò que és exòtic i eròtic Es pot executar amb acompanyament de guitarra o sense i també amb altres instruments, i dirigir-se als iniciats cabales o al públic anònim En la majoria dels casos el cante és vinculat al baile , encara que existeixen determinats…
suro
© CIC-Moià
Botànica
Tecnologia
Part exterior de l’escorça d’alguns arbres constituïda per un teixit molt lleuger (d’una densitat 0,240), porós i impermeable, que protegeix els troncs, les branques i les arrels grosses, i les cèl·lules del qual són impregnades de suberina, la qual li confereix la impermeabilitat.
Característiques i usos El suro més espès i comunament més emprat és el de la surera, que té la propietat de formar una nova capa molt fina i homogènia després d’haver estat pelada o escorçada En l’aprofitament del suro hom distingeix dues fases diferenciades la primera pela, en la qual hom obté el suro anomenat pelagrí , i les peles posteriors cada vegada que el seu gruix és d’uns 25 millímetres, cosa que té lloc entre 5 i 10 anys, segons la natura del sòl, la latitud i les condicions meteorològiques Després de la pela, el suro és apilat sota pressió, per tal de desguerxar i aplanar les…
coure
© Fototeca.cat-Corel
Química
Element de transició, situat entre els blocs s i p de la taula periòdica i pertanyent al grup dels metalls nobles.
L’afinament electrolític és, però, el procediment més corrent la solució electrolitzada conté d’un 15 a un 20% de sulfat de coure CuSO₄, 5H₂O i del 5 al 8% d’àcid sulfúric els ànodes de coure brut i els càtodes de coure pur són disposats en parallel dins una cella electrolítica els metalls més electropositius que el coure són solubilitzats, el plom precipita en forma de sulfat i els metalls nobles constitueixen el fang anòdic juntament amb el sofre, el seleni i el telluri El coure catòdic té un grau de puresa elevat des del 99,9% fins al 99,98%, però conté gasos, i per això, ha d’ésser refós…