Resultats de la cerca

El sector meridional forma part de la vall de capçalera de la Canta-rana o riera de Sant Amanç i la del seu afluent per l’esquerra la riera de Fontcoberta ambdós rius, fins a llur confluència, formen el límit oriental del municipi, i comprèn els pobles i antics termes de Queixàs i de Fontcoberta El sector septentrional, drenat per diversos torrents que aflueixen directament a la Tet, comprèn els pobles i antics termes de Santa Coloma de les Illes o Giramonts i de Montoriol d’Amunt o de les Illes A l’W, comprèn encara un sector del vessant oriental de la vall del Bulès, limitat al S pel…

Vida i obra De formació autodidàctica, fou una figura destacada del moviment catòlic i regionalista illenc Fundà a Inca el Cercle d’Obrers Catòlics 1900 Des de l’any 1922 actuà en un regionalisme catòlic, proper a la Lliga Fundà, dirigí o collaborà a  Es Ca d’Inca  1900-04,  El Hogar , La Bona Causa  1904-05, Ca Nostra  1907-29, L a Veu d’Inca  1915-19, L’Ignorància  segona època, 1918-19 i Mallorca Dominical Fou també regidor de l’Ajuntament d’Inca 1920-23 i promotor o membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca, del Centre Autonomista i de Nostra Parla, entre altres entitats El 1905…

Fou erigit el 1076 per Sanç III d’Aragó pel fet que la ciutat era la capital del regne d’Aragó per això era dit també, a l’alta edat mitjana, bisbat d’Aragó i que els bisbes d’Osca hi residien habitualment Reconquerida Osca el 1076, un mateix bisbe governava les dues diòcesis fins que, el 1571, Pius V les separà novament Actualment la diòcesi de Jaca és sufragània de l’arxidiòcesi de Pamplona

Fundà i dirigí la revista L’Avenir  Arenys de Mar, 1907, dirigí Bella Terra  1923-27, nom pres d’un llibre de Carner, i collaborà a La Veu de Catalunya Estrenà obres teatrals, amb música de Xavier Maymí, com l’opereta El rei filharmònic 1908 i la rondalla L’amor sempre triomfa 1915 També escriví, amb Prudenci Bertrana, la comèdia lírica La posada de l’amor El seu primer llibre de poemes, Aires de llevant 1915, seguí els models noucentistes, especialment en sonets tan carnerians com “A una brodadora” Inicià la seva obra narrativa amb Dietari d’un nedador 1924, i la reprengué amb  Claror d’…

Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on més tard impartí classes de teoria i història de les belles arts També estudià dret a la Universitat de Barcelona Treballà per a diverses editorials i a les revistes Catalunya  i La Illustració Catalana , publicant-hi illustracions i textos Així mateix, fou director artístic de l’ Enciclopedia universal ilustrada Espasa i publicà un Resumen gráfico de la historia del arte 1906, reeditat sovint La seva narració  El Ton de la Muga Estudi per a una novella , guanyà la Copa dels Jocs Florals de Barcelona del 1905 i fou editada juntament amb la…

Collaborà en diverses publicacions, com La Illustració Catalana , De Tots Colors , El Teatre Català , Catalunya i La Revista , entre d’altres Als anys trenta es donà a conèixer com a novellista amb obres de contingut social i psicològic, com Homes i màquines 1930, el volum de narracions breus Els quatre amics 1930, Amor i banderes 1934 —que recrea la proclamació de la República— i Vida triomfal 1935 Durant la postguerra reprengué l’activitat amb la novella històrica Auli, fill de Pilat 1954 i amb diversos opuscles en castellà sobre cultura terrassenca, entre els quals sobresurt La literatura…

Intellectual de tendència republicana federal, desenvolupà una intensa activitat en la premsa catalana, espanyola i llatinoamericana, combinada amb la militància política i una producció assagística i memorialística centrada en el republicanisme, el laïcisme, el regionalisme i la vida cultural reusenca El 1859 fundà a Reus el Centro de Lectura, on exercí diversos càrrecs, i en fou redactor dels òrgans de difusió, entre els quals El Eco del Centro de Lectura i l’ Álbum de Euterpe , editat per la societat coral filial El 1860 fundà el diari demòcrata El Porvenir i el 1862 l’ Álbum de Euterpe ,…

El 1937 el municipi adoptà aquest nom, per tornar a recuperar el de Sant Pere de Vilamajor el 1982

El lloc, esmentat ja el 984, fou donat pel vescomte Guillem de Berguedà als templers el 1083