Resultats de la cerca

Era a Barcelona el 402 i hi corregí un còdex de Noni i de les Sàtires de Persi, quan tenia 30 anys d’edat i en feia quatre que era militar Continuà la seva obra a Tolosa, al Llenguadoc

Es titulà el 1962 en arquitectura i es doctorà el 1967 Becat per la Ford Foundation, s’especialitzà en disseny industrial als EUA 1964 De tornada a Barcelona, fou nomenat professor de l’escola de disseny Elisava Entre altres iniciatives, promogué la VIII Conferència Internacional d’Estudiants d’Arquitectura 1963, la creació del Centre Informatiu del Disseny Industrial i el Congrés Internacional de Disseny a Eivissa 1971 Fou també secretari-fundador de l’ ADI-FAD  i vicepresident del FAD President del Casino Llagosterenc de 1998 a 2004, impulsà la recuperació i la renovació d'aquesta entitat

Publicà obres en castellà de tema mallorquí, com Mallorca, breviario de viaje 1945, Los cien años del Círculo Mallorquín 1951, Viaje a Mallorca 1956 i Uetam El mejor bajo cantante de su tiempo 1952, biografia del cèlebre baix mallorquí Francesc Mateu i Nicolau

Pertany a la nissaga literària i diplomàtica dels Soler Sans , com el seu germà Francesc Maó 1808-1846, que deixà inèdits vuit toms d’obres científiques i literàries en castellà i francès Estudià lleis a Mallorca i matemàtiques a Madrid i residí als Estats Units del 1839 al 1845, on fou cònsol i professor de llengua i literatura castellanes a la universitat de Nova York Retornat a Maó per problemes de salut, participà en un ampli programa de millores culturals, institucionals i socioeconòmiques des d’una perspectiva de progressisme burgès Després, es dedicà als seus treballs literaris Entre…

Advocat a Perpinyà, tingué nombrosos càrrecs polítics senador radicalsocialista 1904, ministre d’agricultura 1911, president del Consell General dels Pirineus Orientals 1912-20 El 1913 fou candidat radicalsocialista a la presidència contra Raymond Poincaré, que el vencé per 429 vots contra 327 El 1918 fou ministre de l’interior Després de la Primera Guerra Mundial representà França a la Societat de Nacions Interessat per la cultura catalana, fou membre de la Societat d’Estudis Catalans Deixà a la ciutat de Perpinyà l’Hotel Pams, estatge de la biblioteca municipal, de museus, d’entitats…

Havia treballat d’obrer en una empresa anomenada La Fabril, i per això fou conegut pel sobrenom de Fabrilo Prengué l’alternativa a València el 1888, i la confirmà a Madrid l’any següent Practicà una lidia audaç i vistosa, tot i que no era home de grans condicions físiques, i aconseguí una considerable popularitat, sobretot al País Valencià Morí a conseqüència d’una cornada, quan un públic accidentalment hostil li exigia d’executar una suerte difícil Un germà seu, Francesc, morí també a la plaça de València, el 1899

El 1877 i el 1884 feu dos viatges d’exploració al Marroc, i el 1886 explorà la regió occidental del Sàhara Aquests viatges prepararen l’ocupació de Río de Oro per part de l’Estat espanyol El 1903 es retirà de l’exèrcit i s’installà a València, on organitzà les escoles lliures d’enginyers electricistes i mecànics, per a les quals redactà nombrosos llibres de text El 1908 fou diputat republicà a corts per València Publicà Geografía militar de Marruecos 1884 i Expedición geográfico-militar al interior y costas de Marruecos 1885

Estudià a l’ Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona 1991 i és un reconegut activista del disseny Fou coordinador de la revista “ON” 1982-84 i, juntament amb Quim Larrea, fundà les revistes “De Diseño” 1984 i “ARDI”, a més d’ésser un dels impulsors de la Primavera del Disseny També és autor de llibres com Diseño de arquitectos en los 80 1987-88, Nuevo diseño español 1991, Arquitectura a Catalunya l’era democràtica 1977-1996 1996, Diseño industrial en España 1998 i Arquitecturas diminutas 2000 Ha estat professor de les escoles de disseny Elisava i Eina, de la Universitat…

Des del 1934 collaborà en la realització de diversos films El seu primer llargmetratge fou Se le fue el novio 1945 Dirigí Apartado de correos 1001 1950, film d’acció de notable realisme que no tingué tanmateix continuïtat en la seva obra posterior Duda 1951, Lo que nunca muere 1954 i una llarga sèrie de films de consum

Germà de l’erudit  Lluís Cebrian i Mezquita Deixeble de Carles Giner i de l’Acadèmia de Sant Carles de València, d’on fou professor i acadèmic Autor de pintura històrica Ausiàs Marc llegint les seves trobes al príncep de Viana , vers el 1884, fons del Museo de Arte Moderno de Madrid i religiosa, de retrats i pintura de flors