Resultats de la cerca
Es mostren 21 resultats
pollancre del Canadà
pollancre del Canadà
Andreas Rockstein (CC BY-SA 2.0)
Botànica
Arbre d’origen híbrid entre el pollancre i la carolina, amb caràcters intermedis, de la família de les salicàcies.
Comprèn moltres culti-vars i és molt conreat a tot Europa
trèmol
Botànica
Arbre caducifoli, de la família de les salicàcies, de 10 a 15 m d’alçària, d’escorça llisa i d’un gris clar, de fulles arrodonides i sinuades, amb el pecíol lateralment aplanat, molt bellugadisses, i d’aments penjants que apareixen abans que el fullatge.
De distribució holàrtica, als Països Catalans només es troba als Pirineus i en algunes muntanyes del Principat, on cobreix sovint les clarianes del bosc
carolina
Carolina
Jay Sturner (cc-by)
Botànica
Arbre, de la família de les salicàcies, que pot atènyer una alçària de 30 m, originari de l’Amèrica del Nord; té borrons grossos i enganxosos i fulles grosses de contorn triangular, tan amples com llargues, glabres i de marge irregularment crenulat.
És plantada sobretot com a ornamental El seu híbrid amb el pollancre comú, anomenat pollancre del Canadà , és conreat extensament
àlber bord
Botànica
Arbre molt semblant a l’àlber, però amb fulles de forma molt variable, de la família de les salicàcies.
pollancre d’Elx
Pollancre d’Elx al desert d’Ejina, a la Mongòlia Interior
james j8246 (CC BY 2.0)
Botànica
Arbre caducifoli, de la família de les salicàcies, de fins a 12 m d’alçària, de fulles coriàcies, glabres, glauques, enteres o incises, les joves lanceolades i les velles dentades, ròmbiques o reniformes; de flors unisexuals, les femenines llargament pedicel·lades en aments laxos, i de fruits capsulars.
Propi de zones àrides d’Africa i Asia, a Europa només és naturalitzat al Camp d’Elx, sobre sòls salins i humits
àlber
Botànica
Tecnologia
Arbre caducifoli i dioic força alt, de la família de les salicàcies, de capçada ampla i irregular.
L’escorça és llisa i blanca, amb bandes transversals fosques, i les fulles, arrodonides o profundament lobulades, són blanques i peludes pel revers els borrons són peluts Els àlbers són abundants als boscos de ribera de la terra baixa i també als de la muntanya mitjana albereda sovint hom els troba cultivats La fusta de l’àlber és de color blanquinós i presenta pocs grops és tova i lleugera, i té poca resistència i duració És emprada en ebenisteria i fusteria per a peces lleugeres, com la part interior dels mobles a causa de la facilitat amb què en són obtingudes xapes és…
pollancre
Pollancre
Bradenwilkerson (cc-by-nc-4.0)
Botànica
Arbre, de la família de les salicàcies, de fins a 30 m d’alt, de capçada irregular, de borrons glabres i enganxosos, de fulles ròmbiques o ovades, acuminades i dentades, de flors en aments i de fruits en càpsula.
Es fa en riberes, a una gran part d’Europa El pollancre gavatx varietat italica , de capçada fastigiada, és extensament conreat
salicàcies
Botànica
Família de salicals formada per arbres o arbusts caducifolis i dioics, de fulles simples, alternes i estipulades, de flors unisexuals, aclamídies, disposades en aments i generalment anemògames, de fruits en càpsula de dehiscència valvar, i de llavors amb llargs pèls sedosos.
Consta d’unes 250 espècies, pròpies quasi totes de les regions temperades i fredes de l’hemisferi nord Salicàcies més destacades Populus alba àlber , alba, arbre blanc Populus canadensis pollancre del Canadà Populus canescens àlber bord Populus deltoides carolina Populus euphratica pollancre d'Elx , om blanc Populus nigra pollancre , clop, poll, pollanc, xop Populus nigra var italica pollancre gavatx Populus tremula trèmol Salix sp salze Salix alba salze blanc, saule Salix alba ssp vitellina vim , vímec, vimetera groga Salix atrocinerea gatell , trencadella Salix aurita vimassa…
fastigiat | fastigiada
fastigiat Pollancres (Populus nigra var. italica) a l’hivern
Andreas Rockstein (CC BY-SA 2.0)
Botànica
Dit dels arbres que tenen les branques dretes i acostades al tronc de manera que la capçada termina en punta, com el xiprer i el pollancre.
SPQR
Història
Sigla emprada sovint en l’epigrafia llatina per a designar el senat i el poble de Roma.
En el seu origen, equivalgué probablement a Senatus Populus Quirites Romani quirit Més tard, però, com resta testimoniat per les monedes i inscripcions sobretot als arcs de Tit i Septimi Sever, designà inequívocament el senat i el poble de Roma, Senatus Populus Que Romanus El seu ús, a través de l’edat mitjana, ha perdurat fins a l’actualitat i figura encara a l’escut de l’administració comunal de Roma