Resultats de la cerca

Advocat, periodista i crític literari, el 1935 fundà a Roma el Centro Sperimentale di Cinematografia que dirigí fins el 1943, les revistes Bianco e Nero 1937 i Rivista del Cinema Italiano 1952 Collaborà com a guionista en alguns films destacats i realitzà cinc llargmetratges basats en obres literàries i tocats d’un cert calligrafisme Via delle Cinque Lune 1942, La Bella addormentata 1942, La Locandiera 1943, Ultimo amore 1946 i Patto col diavolo 1948 Escriví Cinematografo 1935, Cinque capitoli sul film 1941, La regia 1946, Il film nella battaglia delle idee 1954, Cinema, quinto potere 1954,…

Treballà com a periodista i com a autor dramàtic en una tendència que anomenà imaginista Traduí Balázs, Pudovkin i Eisenstein i estudià especialment el cinema soviètic revolucionari Des del 1937 professà al Centro Sperimentale di Cinematografia, de Roma, del qual fou director l’any 1946, així com de la revista “Bianco e Nero” 1945-48, i exercí la crítica a “L’Unità” fins el 1947 Fou un dels promotors del neorealisme La seva teoria, recollida a Film soggetto e sceneggiatura 1939, Problemi del film, amb Luigi Chiarini, Il cinema e l’uomo moderno 1949 i Poesia del film 1955,…

En general, els crítics cinematogràfics han estat molt sovint també teòrics A part Riccioto Canudo, el contradictori avantguardista que encunyà la denominació setè art , hom considera fundador de la crítica cinematogràfica el francès Louis Delluc León Moussinac fundà la primera secció de cinema en una gran revista literària francesa “Mercure de France”, 1921-37, Juan Piqueras, de Requena, esdevingué a Madrid i a París el pioner de la crítica espanyola, mentre Josep Palau, des de “Mirador”, orientava el públic català A Itàlia, Luigi Chiarini fundà la revista “Bianco e Nero” 1937,…

Aparegué, segons la majoria de tractadistes, a la Xina, si bé per a alguns la seva aparició se situa a l’Índia o al Tibet A la Xina és documentat al segle XI Primerament les figures eren de paper i després de pell de cabra, de bou i, sobretot, d’ase un bastonet les travessava a fi de poder-les fer moure mitjançant uns fils S'estengué ràpidament segle XII per tot l’Orient llunyà i mitjà, i variava segons els llocs la pell amb la qual eren fetes les figures Al segles XVII és documentat a Itàlia, d’on passà a França al segle XVIII, on tingué una gran anomenada el Théâtre de Séraphin al Palais-…

És important pel seu caràcter cultural i didàctic i per la influència universal sobre crítics i teòrics del film