Resultats de la cerca

És una derivació del mite de l’esperit de les aigües, present en totes les cultures, amb elements que l’aproximen a les variants germàniques d’aquest mite La imaginació popular descriu les goges com unes dones d’una gran bellesa, sovint vestides ricament, que habiten en palaus sota les aigües o en coves profundes, plenes de riqueses Solen dansar de nit, o bé renten roba als marges dels rius i dels estanys i l’estenen a la llum de la lluna el mortal que pot prendre'n una peça té la prosperitat assegurada Algunes llegendes narren el matrimoni entre un mortal i una goja, basat en la condició que…

Immers en l’activitat teatral, formà part de diversos grups La Fassina, Art i Joventut, etc Li foren estrenades les peces teatrals La filla de les Neus La Goja 1950 i El Tocacampanes 1956, que obtingué el premi Ciutat de Sabadell i inaugurà el Teatre de la Faràndula de la ciutat, i en publicà altres dues Tres Nadals 1983 i Santa Nit 1988 És autor també del volum de memòries, Mig Oleguer, mig Terracuita 1995

Fou l’ànima d’un famós cabaret parisenc en esperanto anomenat La Verda Kato ‘El Gat Verd’ els anys vint i La Tri Koboldoj ‘Els Tres Follets’ els anys quaranta A més de molts articles en la premsa esperantista, escriví, entre d’altres, els llibres poètics Verdkata Testamento ‘Testament del Gat Verd’, 1926 i La goja podio ‘La tribuna joiosa, 1949 i, en prosa, Prozo ridetanta ‘Prosa somrient’, 1928 i la novella Kiel akvo de l’rivero ‘Com aigua del riu’, 1963

Entre el 1874 i el 1880 feu estudis de medicina, filosofia i lletres i dret, que no completà, a la Universitat de Barcelona Treballà com a administrador del balneari Blancafort de la Garriga Promogué la Gazeta Vigatana  i collaborà a la Gazeta Montanyesa  i La Veu del Montserrat de Vic, i a La Renaixença , La Illustració Catalana i La Illustració Llevantina , entre altres publicacions Fou fundador i primer president de la societat Catalunya Vella, professor d’història de Catalunya dels Estudis Universitaris Catalans, en substitució, a partir del curs 1905-06, de Francesc Carreras i Candi, i…

Les fades formen part d’antigues creences de molts pobles i procedeixen probablement del món celta El cristianisme adaptà aquest mite, modificant-ne la funció, i a la literatura de l’edat mitjana s’apareixen als cavallers i els recomanen respecte a les lleis de l’Església Posteriorment esdevingueren un tema literari important, sobretot al s XIX, amb contistes com Grimm, Andersen, etc