Resultats de la cerca

Arran de l’èxit que assoliren els seus programes històrics a la televisió italiana, el 1968 accedí a la realització cinematogràfica amb el film Galileo , que obtingué un considerable ressò A l’èxit posterior d’ Il portiere di notte 1974 succeïren Al di là del bene e del male 1977 —entorn de Nietzsche—, La pelle 1981 —basat en la novella homònima de Curzio Malaparte—, Interno berlinese 1985 i Francesco 1988, biografia de sant Francesc d’Assís que el 2014 tornà a rodar en un telefilm de més de 3 hores de durada Posteriorment dirigí el drama psicològic  Dove siete Io sono qui 1993 i Ripley’s…

Ha presentat els espectacles Liliana i Macuerdo 1990, Urim-Tumim, K-lorro 1991, Cap de burro 1992, Iaio rojo, La fàbula del santet 1993, Maurizia i Pessic d’infern 1994

Estudià a les acadèmies de Frank Marshall i d’Enric Granados, de Barcelona Debutà el 1908, i el 1912 es presentà al Liceu amb Romeo et Juliette , de Gounod El mateix any estrenà Liliana , d’Apelles Mestres, i el 1914 fou la protagonista en l’estrena de Maruxa , d’Amadeu Vives, paper que cantà molts cops En retirar-se dels escenaris prematurament 1935, exercí una destacada tasca docent

Fill de l’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas  i germà de l’escriptor Arístides Mestres i Oñós Cursà estudis a l’Escola de Belles Arts, on rebé les ensenyances de dos professors antagònics, Claudi Lorenzale i Lluís Rigalt, i es dedicà professionalment al periodisme gràfic La Campana de Gràcia , L’Esquella de la Torratxa , La Publicidad , El Globo , Almanaque sud-americano , entre d’altres i a la illustració d’obres clàssiques Virgili, Cervantes o de novellistes Pereda, Pérez Galdós i assagistes Pompeu Gener contemporanis, fins que, el 1914, perdé la visió dels dos ulls i hagué de…

El seu fons d’obres consta de les peces adquirides inicialment per Francesc Gòdia i Sales i les que posteriorment, després de la seva mort, adquirí la seva filla Liliana Gòdia , fundadora i presidenta de l’entitat Amb prop de 1500 obres d’estils i èpoques que van des del romànic al segle XXI, el seu fons constituïa una de les colleccions privades més importants de Catalunya Hom hi troba representada l’obra de Jaume Huguet, Lluís Borrassà, Llorenç Saragossa, Martín de Soria, Felipe de Bigarny, Alejo de Bahía, Pedro Berruguete, Juan van der Hamen, Francisco de Zurbarán, Joaquim…

Estudià dret, però abandonà l’exerci de la professió per a dedicar-se al teatre i a escriure guions Debutà en el teatre amb La pulce d’oro 1935 Obres destacades posteriors són Lo stilita 1937, I padri etruschi 1941, Lotta con l’angelo 1942 i Gorgonio ovvero il Tirso 1952 Començà en el cinema collaborant en films de R Rossellini, M Soldati , A Lattuada i altres directors El 1947 conegué Federico Fellini , amb el qual collaborà estretament en alguns dels films de més projecció Luci del varietà , 1950 I vitelloni , 1953 La strada , 1954 Il bidone , 1955 Le notti di Cabiria , 1957, premi Sant…

Filla d’un campió olímpic de mig fons i alt comandament de l’OTAN, s’educà en escoles exclusives a França i Anglaterra Mentre feia de model fou contractada per Richard Lester per a actuar a The Knack 1965, inici de la seva carrera cinematogràfica, en la qual ha interpretat sovint personalitats torturades Aconseguí un gran ressò amb les actuacions a La caduta degli dei 1969, de Luchino Visconti, i, sobretot, a Portiere di notte 1974, de Liliana Cavani, on interpretava una supervivent d’un camp de concentració nazi que coincideix amb el seu antic guardià Posteriorment ha actuat,…

El 1947 guanyà el concurs Miss Italia Es donà a conèixer el 1950 amb Non c’è pace tra gli ulivi , de Giuseppe de Santis i  Cronaca di un amore , de Michelangelo Antonioni Des d’aleshores protagonitzà nombrosos títols del cinema italià, entre d’altres  Parigi è sempre Parigi 1954, de Luciano Emmer  Roma ore 11 1952, de Giuseppe de Santis  La signora senza camelie , d’Antonioni 1953  Gli sbandati 1955, de Francesco Maselli  Sotto il segno dello scorpione 1969, de Paolo i Vittorio Taviani  Satyricon 1969, de Federico Fellini  Metello 1970, de Mauro Bolognini  La colonna infame 1972, de Nelo Risi…

Llicenciat en filosofia, es dedicà al periodisme, com a redactor dels diaris El País i La Vanguardia i collaborador d’ El Periódico i l’ Avui , entre molts altres mitjans Professor de la Universitat Politècnica de Catalunya i de la Universitat Ramon Llull, ha estat també formador en oratòria Inicià la seva trajectòria narrativa amb els contes Abracadabra 1990, premi Ciutat d’Ascó i El moment d’abans 1990, premi Ciutat de Mollerussa 1989, gènere que continuà a L’obaga de la nit 1993, El país del fum i altres narracions 1995, La caça i l’amor 1995, premi Valldaura i L’harmonia secreta  1999 Com…

S’installà de nen a Barcelona, on formà part de l’escolania de la Mercè, i estudià piano amb Francesc Jurnet i amb Joan Baptista Pujol A partir del 1883 estudià amb Felip Pedrell Del 1887 al 1889 residí a París, on amplià la formació amb Charles Bériot i on conegué el pianista català Ricard Viñes Tornà a Barcelona el 1889, inicià la seva activitat com a compositor i l’any següent com a pianista El 1899 fundà la Societat de Concerts Clàssics, i el 1901 l’Acadèmia Granados, on ensenyà la seva notable tècnica pianística A partir del 1905 collaborà, entre altres artistes, amb Pau Casals, Jacques…