Fill de Josep Oriol Mestres i Esplugas. Cursà estudis a Llotja i es dedicà, professionalment, al dibuix, que hagué d’abandonar, el 1914, a causa d’una afecció a la vista. Il·lustrà gran quantitat de llibres i col·laborà a La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa —on substituí Tomàs Padró—, El Liberal, La Publicitat, etc. Coneixedor dels prerafaelites anglesos, cal considerar-lo un precursor dels modernistes, sobre els quals exercí un cert mestratge. El seu concepte de l’obra d’art com a manifestació total el dugué a negar la independència dels gèneres; així, el 1875 publicà el primer llibre de poemes, Avant!, el qual seguiren molts d’altres: Microcosmos (1878), Balades (1889), Cançons íntimes (1889), Idil·lis (1889), Vobiscum (1892), Odes serenes (1893), Epigrames (1894), Pom de cançons (1907), Darreres balades (1926), etc. Paral·lelament, publicà poemes narratius, d’intenció èpica, que més endavant havien de fornir-li la trama d’algunes obres dramàtiques: Margaridó (1890), Gaziel (1891), L’estiuet de Sant Martí (1892) i Liliana (1907), el més ambiciós de tots. Traduí Intermezzo (1895) de Heine, Poesia xinesa (1895), etc. Com a prosista conreà la biografia, Clavé (1876), els quadres de costums, els contes i les llegendes populars, i els records: Records i fantasies (1896), Qüentos bosquetans (1908), Llegendes i tradicions del Montseny (1927), etc. El 1901 inicià una activa carrera d’autor dramàtic amb l’estrena de La Rosons, musicada per Enric Morera. El seu teatre, de filiació modernista, alterna elements simbolistes i positivistes, i, en part, fou produït més enllà dels límits cronològics del moviment, per la qual cosa constitueix un fet aïllat: La presentalla (1908), La rondalla de l’amor (1910), Liliana (1911), L’estiuet de Sant Martí (1912), Mascarada (1915), Niu d’àligues (1917) i Blanc sobre blanc (1924) en són mostres representatives. Mestres conreà també la composició musical; és autor d’obres vocals, Cançons il·lustrades (1879) —amb música seva i de Josep Rodoreda—, de Ballades per a cant i piano, i de Dotze madrigals (1926). Dictava les melodies, sovint de caire tradicional, a músics professionals, que escrivien els acompanyaments per a piano. Moltes de les seves obres líriques i dramàtiques foren musicades per Enric Granados, Amadeu Vives, Enric Morera, Josep Rodoreda, Joan Borràs de Palau i Cassià Casademont. Conreà també la crítica (Volves musicals, 1926) i la jardineria, a la qual atorgà categoria artística. Amb els anys esdevingué una figura retreta i es negà a acceptar l’evolució estètica dels temps, que sens dubte havia perjudicat la seva obra. Fou mestre en gai saber el 1908, i el 1915 aconseguí una nova englantina amb Flors de sang, recull que conté poemes aliadòfils.
Apel·les Mestres i Oñós
© Fototeca.cat
Dibuixant, músic i escriptor.