Fill de l’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas i germà de l’escriptor Arístides Mestres i Oñós. Cursà estudis a l’Escola de Belles Arts, on rebé les ensenyances de dos professors antagònics, Claudi Lorenzale i Lluís Rigalt, i es dedicà professionalment al periodisme gràfic (La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, La Publicidad, El Globo, Almanaque sud-americano, entre d’altres) i a la il·lustració d’obres clàssiques (Virgili, Cervantes) o de novel·listes (Pereda, Pérez Galdós) i assagistes (Pompeu Gener) contemporanis, fins que, el 1914, perdé la visió dels dos ulls i hagué de deixar la pràctica del dibuix.
Intentà de realitzar la idea d’art total o, més exactament, de síntesi de totes les formes d’expressió artística i que, per tant, inaugurà en molts sentits les recerques modernistes. Alternà el dibuix amb la literatura i, entre el 1892 (Vobiscum) i el 1907 (Liliana), dugué a terme una autèntica revolució en el camp de les arts gràfiques. Amb els anys, però, s’enfrontà amb els grups noucentistes (Justícia!, 1912; Mel, fel, gel, 1922) i, sense perdre el favor del públic majoritari, anà quedant a poc a poc marginat.
Com a dibuixant, entre un detallisme realista i erudit i un idealisme de tipus més o menys moresc, japonitzant o prerafaelita, excel·lí en l’apunt del natural (Llibre verd, Llibre d’expansions) i sobretot en la historieta gràfica (Cuentos vivos, 1882), que sotmeté a tota mena d’innovacions (La brívia, 1902), el cromo (Proverbios en acción, ~ 1907) i el figurí teatral (Los Pirineus, de Balaguer i Pedrell, 1902).
Com a poeta, format sota els auspicis de Clavé, al qual dedicà una biografia (1876), es realitzà al marge dels Jocs Florals de Barcelona, si bé, el 1908, en guanyar-hi el tercer premi ordinari, en fou proclamat mestre en gai saber, el 1915 aconseguí una nova englantina amb Flors de sang, recull que conté poemes aliadòfils, i, més tard, el 1926, en fou president. Traduí, entre altres obres, l’Intermezzo (1895), de Heine, i una antologia de Poesia xinesa (1925), i, després d’uns primers tempteigs vacil·lants (el 1875 publicà el seu primer llibre de poemes, Avant!, i el 1878 Microcosmos), conreà, barrejant text i il·lustració, un intimisme meitat impressionista, meitat naturalista (Cants íntims, 1889), l’idil·li de Teòcrit amb voluntat naturalista (Idil·lis, en dos volums, del 1889 i 1900) i la balada medievalitzant o de tipus popular (Balades, 1889; Noves balades, 1893; Darreres balades, 1926).
Un dels seus llibres més importants, Odes serenes (1893), constitueix la primera mostra catalana d’inspiració pròpiament prerafaelita. A més, publicà, abans i després de les Odes, entre altres reculls, La garba (1891), Vobiscum (1892), Epigrames (1895), Pom de cançons (1907), Abril (1911) i Tardanies (1891). Paral·lelament, conreà, amb els mateixos patrons, el poema llarg, a vegades en forma de conte filosòfic (Margaridó,1890; Gaziel, 1891; L’estiuet de sant Martí, 1893 —que el 1912 reescriví com a obra teatral—; Poemes de mar, 1900; En Misèria, 1902), i, entre d’altres, Liliana (1907), un dels més extensos i ambiciosos.
El 1901, adaptant alguns d’aquests poemes i a instàncies d’Enric Morera, inicià una fecunda carrera teatral, que oscil·là entre el quadre líric (La Rosons, 1901, musicada per Morera) o costumista (La barca dels afligits, 1916) i el drama (La presentalla, 1908), la farsa (Els sense cor, 1909) o la rondalla (En Joan de l’Ós, 1907). Probablement, les peces més remarcables són La rondalla de l’amor (1910), que consta de tres parts protagonitzades, respectivament, per Anacreont, Dant i Heine; La viola d’or (1914), amb música de Morera, plantejada, en ser estrenada en plena natura, com una autèntica síntesi de totes les arts; Mascarada (1915); Niu d’àligues (1917), i Blanc sobre blanc (1924). Moltes de les seves obres líriques i dramàtiques foren musicades també per Enric Granados —Picarol (1901), Follet (1903), Gaziel (1906) i Liliana (1911)—, Amadeu Vives, Josep Rodoreda —les sarsueles La nit al bosc (1883) i El caçador negre—, Joan Borràs de Palau, Joan Goula —La flor de la Vall (1897)— i Cassià Casademont —Una vegada era un rei (1927)—. Déodat de Séverac, per la seva banda, també utilitzà poemes d’Apel·les Mestres, per exemple en la seva obra Cançó dels invadits (1915).
Escriví també contes (Qüentos bosquetans, 1908; Tots els contes, en dos volums, 1929), novel·les curtes (L’espasa, 1917), prosa poemàtica (La perera, 1908) i memòries (Records i fantasies, 1896; La casa vella, 1912), i publicà dos reculls de tradicions i llegendes (1895, 1933) i Llegendes i tradicions del Montseny (1927). És autor de la biografia Clavé: sa vida y sas obras (1876).
Finalment, el 1922, impulsat per la seva muller, Laura Radenez, amplià el seu camp de creació a la música i, entre aquesta data i el 1930, publicà dotze quaderns, amb un total de cent cançons (i un darrer de Noves cançons per a infants). Entre d’altres, és autor d’obres vocals, Cançons il·lustrades (1879) —amb música seva i de Josep Rodoreda—, Ballades per a cant i piano, i Dotze madrigals (1926). Dictava les melodies, sovint de caràcter tradicional, a músics professionals, entre els quals cal esmentar Joan Massià i Frederic Lliurat, que escrivien els acompanyaments per a piano. Conreà també la crítica (Volves musicals, 1926), l’escenografia —feu els figurins d’I Pirinei, de F. Pedrell (1902)— i la jardineria, a la qual atorgà categoria artística.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1918) i de la de Belles Arts de Sant Jordi (1923). El 1934, en complir vuitanta anys, hom li dedicà un gran homenatge públic, patrocinat per la Generalitat de Catalunya, que hagué de ser suspès pels fets revolucionaris del mes d’octubre i que tingué lloc al final de l’any següent.
Bibliografia
- Armangué i Herrero, J. (2007): L’obra primerenca d’Apel·les Mestres. Del Romanticisme al Naturalisme. Barcelona, PAM.
- Diversos autors (1985): Apel·les Mestres (1854-1936). En el cinquantenari de la seva mort, 1936-1986. Barcelona, Fundació Jaume I.
- Diversos autors (2005): Liliana. El món fantàstic d’Apel·les Mestres. Del 14 de juny al 28 d’agost de 2005. Barcelona, MNAC.
- Domingo, J.M. (2007): “Virtut, reencantament. Sobre la poesia primera d’Apel·les Mestres”, dins Diversos autors: Miscel·lània Ricard Torrents. Scientiae patriaeque impendere vitam. Vic, Eumo, p. 209-215
- Renart García, J. (1955): Biografía del dibujante barcelonés Apeles Mestres y Oñós. Barcelona, Real Academia de Bellas Artes de San Jorge
- Robles i Massó, M. (2007): “Apel·les Mestres. El model de l’escriptor compromès non engagé”, dins Panyella, Ramon (ed.): La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània. Lleida / Barcelona, Punctum & GELCC, p. 245-257.