Resultats de la cerca
Es mostren 21 resultats
Nicolau Eimeric
Lingüística i sociolingüística
Escripturista, biògraf i canonista.
Ingressà 1334 al convent de dominicans de Girona, on estudià sota la direcció de Dalmau Moner de qui escriví una biografia, publicada per Diago el 1599, es doctorà en teologia a París 1352 i tornà a Barcelona Nomenat inquisidor general de la corona catalanoaragonesa 1356, fou deposat el 1360 pel capítol general de Perpinyà per la seva implicació en el procés contra el beguí Nicolau de Calàbria Vicari general de l’orde 1362 i elegit provincial, aquesta darrera elecció fou invalidada per Urbà V per irregularitats De nou inquisidor general 1366, afrontà obertament els lullistes, actitud que li…
Maties Armengual
Doctor en medicina.
Autor d’una Defensa 1742 de les conclusions lullistes de Cristòfor Sarrà
teulader
Nom donat als lul·listes pels seus opositors.
Vicenç González i Fiol
Història del dret
Jurista.
És autor de les obres Poliantea política , recull de fets polítics on defensa els dominicans en contra dels lullistes, i Elenco historial Sucinta noticia de los sucesos del mundo , inèdites
Pere Rossell
Filosofia
Literatura
Cristianisme
Lul·lista franciscà.
Dirigí l’escola lulliana d’Alcoi fundada per privilegi de Pere III el 1369, privilegi renovat a favor d’ell el 1393 i el 1399 per Joan I i Martí I respectivament L’inquisidor Eimeric el considerà el màxim cap dels lullistes valencians Li ha estat atribuïda l’obra Super BRaymundi Lulli scriptis commentaria , de la qual no ha quedat rastre
Honorius Cordier
Filosofia
Lul·lista.
Lector dels franciscans recollectes a la província de Colònia, pertanyia al grup de lullistes maguntins El 1754 publicà a Magúncia una dissertació sobre Llull en la qual, entre altres coses, en demostrava la santedat En defensa de Franz Philipp Wolf, durant la campanya d’aquest en contra de l’exjesuïta Sebastian Krenzer, entre el 1760 i el 1769 publicà un curs sobre Ramon Llull i una exposició general del sistema lullià en Vera artis lullianae principia Colònia 1771 Fou una de les darreres manifestacions del lullisme maguntí
Jaume Gener
Història
Lul·lista.
Monjo de Santes Creus, deixeble i amic íntim de Pere Daguí A Barcelona, on residí del 1489 al 1491, publicà Naturae ordo studentium pauperum i Ingressus facilis rerum intelligibilium , veritable summa lulliana que, perfeccionada, esdevingué la seva obra més important Ars metaphysicalis , 1506, acabada a València amb la cooperació intellectual i econòmica de renaixentistes castellans i italians En aquesta ciutat, al voltant de la seva càtedra, creada el 1505, agrupà personatges com el genovès Bartolomeo Gentile i Joan Bonllavi i mantingué correspondència amb els lullistes de Barcelona i…
Miramar
Possessió del terme de Valldemossa (Mallorca), situada damunt la costa.
Per donació del comte Nunó Sanç pertanyia al monestir cistercenc de la Real, però Jaume II de Mallorca feu una permuta i el 1276, a instàncies de Ramon Llull, hi fundà un collegi missional, encomanat a l’orde de frares menors Habitat per tretze frares dedicats a l’estudi de la teologia i de l’àrab, el collegi rebia una subvenció de cinc-cents florins d’or anuals Ramon Llull no pogué supervisar gaire més de dos anys la seva obra, puix que vers el 1278 partí cap a Roma per interessar el papa en els seus projectes Malgrat la protecció reial —el 1291 Jaume II de Catalunya-Aragó encara confirmava…
Guillem Caselles
Cristianisme
Inquisidor.
Ja prevere, entrà a l’orde dominicà el 1469, després d’haver passat un quant temps als jerònims Lector de teologia als convents dominicans de Mallorca i, més tard, inquisidor, fou un notable predicador El 1484 fou designat per al càrrec de la inquisició al Principat, juntament amb Joan Franco, però no arribà a exercir a causa de l’oposició de les autoritats barcelonines, i el 1486 fou revocat amb la reorganització de Torquemada, inquisidor general de la corona catalanoaragonesa El 1502 fou nomenat inquisidor de Mallorca, però del 1506 al 1508 passà al Principat amb el mateix càrrec, que, del…
Raimundus Lullus Institut
Centre d’investigació lul·liana erigit a la Universitat de Friburg de Brisgòvia el 1957, sota la direcció de Friedrich Stegmüller.
Es proposa d’estudiar l’obra de Ramon Llull i molt en concret s’ha dedicat a preparar un Manuale Lullianum , que comprèn una relació dels escrits autèntics de Llull, amb indicacions sobre llur origen, llur tradició manuscrita i llurs edicions, i a publicar —primer en collaboració amb la Maioricensis Schola Lullistica i des del 1975 dins el “Corpus Christianorum” de Bèlgica—, les Raimundi Lulli Opera Latina , de les quals hi ha prevists quaranta volums Hom hi ha recollit igualment microfilms dels manuscrits lullians i hi ha format repertoris de les obres dubtoses i espúries de Llull, així com…