Resultats de la cerca

El seu nom real era Édith Gassion Es crià d’una manera irregular restà cega a tres anys, però recuperà la vista Cantà pels cafès durant la guerra de 1939-45 descoberta per Maurice Chevalier, esdevingué una chansonneuse mundialment cèlebre Les seves cançons més destacades foren Non, je ne regrette rien, La vie en rose, Milord, Mon vieux Lucien i altres, amb texts de JCocteau, Michel Prévert, etc També protagonitzà algunes pellícules

De família protestant, ha estat un autor fortament arrelat a la seva terra natal Suite cévenole 1925-35, Le chiffre de nos jours 1954, autobiografia, i La superbe 1967 Participà en la guerra d’Espanya Rien qu'un témoignage , 1937 La galère , 1938 i en la resistència francesa Altres obres seves són La tour de Constance 1970, Les taillons 1974, etc Fou director general dels Arxius de França 1959-71 i membre de l’Académie Française 1956

Deixeble de Gandhi, fundà una comunitat artesanal, allunyada del món modern, on hom intenta de retrobar la saviesa i les virtuts oblidades per l’Occident a l’Estat espanyol en fundà una a Múrcia i una altra al País Basc Escriví Le Pèlerinage aux sources 1943 Pelegrinatge als orígens , traducció catalana de Rafael Tasis, 1961, Principes et préceptes du retour à l’évidence 1961, Approches de la vie intérieure 1962, traduïda al català Enfances d’une pensée 1970, La trinité spirituelle 1971 i Rien qui ne soit tout 1975, entre d’altres Feu sovint conferències a Barcelona

Estudià al Conservatori de París 1918-23 i a partir del 1926 amplià la seva formació amb Maurice Ravel Després d’haver exercit com a violinista en diverses agrupacions, el 1928 debutà com a director d’orquestra als Concerts Pasdeloup, i inicià una brillant carrera El 1934 fou nomenat director adjunt de l’Orquestra Nacional de la Radiodifusió francesa Dirigí com a titular les orquestres Nacional de França 1944-47, Simfònica de Seattle 1948-51 i Simfònica de Lieja 1964-67 El 1962 ingressà com a professor de direcció orquestral al Conservatori de París 1962-74, i més tard ensenyà al de Lieja…

Treballà com a guionista en programes de televisió com Un, dos, tres, responda otra vez , abans de convertir-se en un prolífic escriptor cinematogràfic, amb pellícules com Esquilache 1989, de JMolina Bajarse al moro 1989, de FColomo Orquesta Club Virginia 1992, de MIborra Mi hermano del alma 1994, de MBarroso El efecto mariposa 1995, de FColomo Éxtasis 1996, de MBarroso, o África 1996, d’AUngría Ha estat guionista habitual de Manuel Gómez Pereira en pellícules com Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo 1993, Todos los hombres sois iguales 1996, Boca a boca 1995, El…

Filla de comerciants, visqué la infància i l’adolescència a la localitat normanda d’Yvetot Estudià literatura a Rouen Ha estat professora de secundària 1960-77 i del Centre d’Educació a Distància 1977-2000 La seva obra és principalment autobiogràfica i intimista Començà la seva trajectòria amb  Les armoires vides 1974, obra a la qual seguiren Ce qu’ils disent ou rien 1977, Prix d’Honneur du roman 1977,  La femme gelée 1981,  La place 1983, premis Renaudot i Maillé-Latour-Landry de l’Acadèmia Francesa 1984,  Une femme 1987, premi Gregor von Rezzori 2019,  Passion simple 1992, …

Desenvolupà una brillant carrera teatral durant els anys cinquanta i lentament s’imposà en el cinema, fins a esdevenir un dels actors francesos més preuats Participà en molts films, com Thérèse Desqueyroux 1962, de C Franju  La vie de Château 1965, de JP Rappeneau  L’une et l’autre 1967, de R Allio  La grande bouffe 1973, de M Ferreri  Tendre poulet 1973, de Ph de Broca, i, a les ordres de B Tavernier  L’horloger de Saint-Paul 1973, Que la fête commence 1975, Le juge et l’assassin 1976, Coup de torchon 1981 i La vie et rien d’autre 1989, pel qual obtingué un César i un David Il deserto dei…

Fou, de primer, crític i estudiós del cinema nord-americà El 1963 debutà en la realització amb Les baisers , però no fou sinó els anys setanta que desenvolupà una obra, basada en l’estudi de la història i de la quotidianitat Entre d’altres dirigí  Que la fête commence 1974, L’horloger de Saint Paul 1973, Os de Plata del Festival de Cinema de Berlín 1974 i premi Louis Delluc, Le juge et l’assassin 1975, Une semaine en vacances 1980, Un coup de torchon 1981, Un dimanche à la campagne 1984, premi a la millor direcció al Festival de Canes 1984, Round Midnight 1986, La vie et rien d’autre 1989, L-…

El 1943 s’incorporà a l’Institut des Hautes Études Cinématographiques IDHEC, que abandonà el 1945 per a iniciar-se com a realitzador de curtmetratges i documentals, entre els quals cal esmentar   Van Gogh 1948, premiat a Venècia, Gauguin 1950, Guernica 1950, Nuit et brouillard 1955, Toute la mémoire du monde 1956, etc Incorporat a la Nouvelle Vague , l’any 1959 dirigí el seu primer llargmetratge de ficció,  Hiroshima mon amour , mescla de ficció, documental i literatura, en collaboració amb la novellista Marguerite Duras, que féu que hom el considerés el creador d’un cinema-literatura,…