Resultats de la cerca

Deixeble de CFranck i de Widor, fou organista de Sainte-Clotilde És el restaurador de la funció de l’organista eclesiàstic i escriví un ampli repertori destinat a l’orgue basat en melodies del cant gregorià La seva obra més característica és l' Orgue mystique , collecció de dues-centes vint-i-cinc peces per a tots els diumenges de l’any

Durant els segles XV i XVI -particularment a Itàlia-, les capelles començaren a incloure instruments diversos L’estil purament vocal que havia estat una característica exclusiva de les capelles fou conegut aleshores com l’estil a cappella , terme que esdevingué corrent Si bé originàriament aquesta locució s’aplicà només a la música de caràcter religiós, actualment s’aplica tant a la música religiosa com a la profana

Al cap hi ha el claviller i certs elements decoratius, com la voluta o talles de fusta o ivori Entre el cap i el diapasó hi ha la celleta, on reposen les cordes abans de fixar-se en les clavilles La forma del cap ajuda sovint a diferenciar molts instruments N’és un exemple la voluta característica de la família dels violins o el cap en forma de falç de la guiterra medieval

En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon de sacseig El seu origen és oriental, probablement xinès, i en la seva versió original té com a característica principal la presència d’una mitja lluna i l’ornamentació de l’extrem superior del mànec amb un petit pavelló en forma de capell, dels quals pengen les campanetes És per aquest motiu que l’instrument es coneix també amb el nom de capell o pavelló xinès

És una forma característica de la música italiana del s XVI Els madrigals més notables foren els de C Monteverdi, L Marenzio i Gesualdo da Venosa També l’empraren autors d’altres països, com R de Lassus A Anglaterra es desenvolupà amb èxit, gràcies a les obres de W Byrd, T Morley, O Gibbons, Th Weelkes, J Wilbye i altres, i fou conreada, com a Itàlia, fins a la fi del s XVII

Rítmicament relacionada amb la masurca , n’ha estat considerada una variant la més ràpida Presenta la característica accentuació en temps feble i l’estructura en dos, tres o quatre seccions amb repetició Tot i que la denominació més antiga és obertas documentada des del 1697, a partir del segle XIX hom prefereix el nom d' oberek N’hi ha exemples en F Chopin, H Wieniawski, R Statkovski i G Bacewicz, entre d’altres

Rondó-sonata © Fototecacat/ Jesús Alises El rondó-sonata presenta, d’una banda, característiques pròpies del rondó, com ara l’alternança entre una tornada i diferents episodis A-B-A-C-A-B-A i, de l’altra, la disposició tripartida exposició-desenvolupament-reexposició, característica de la forma sonata En el quadre adjunt es pot apreciar com es combinen els dos models d’aquesta forma híbrida, que fou característica dels moviments finals de la sonata, del quartet o del concert clàssics vegeu més avall i romàntics F Schubert Allegro de la Sonata per a piano , D 958, IV…

De formació clàssica i amb estudis de piano, tingué una gran popularitat els anys seixanta i setanta amb les seves cançons intimistes, com Nathalie i Le jour ou la pluie viendra La seva principal característica fou la mescla d’elements del jazz amb la cançó tradicional francesa També tingueren un cert ressò les seves produccions musicals per a pellícules i, tot i que menys, alguna cantata i alguna òpera La seva obra influí els cantautors de la Nova Cançó

Originalment alternava una part cantada per un solista -a la qual corresponia coreogràficament una pausa- amb un refrain cantat pel cor i dansat en cercle El fet que no hagi arribat cap melodia característica de la ronde medieval permet pensar que possiblement emprà músiques de formes com la ballata , el rondeau , el rondellus o el virelai Durant els segles XVIII i XIX fou utilitzada als vaudevilles i opéras-comiques Encara es pot trobar avui dia en diversos jocs infantils

Mitjançant aquest recurs una mateixa obra pot, almenys potencialment, donar un resultat sonor diferent en cada execució i per tant, des d’aquesta perspectiva, ser una obra no ’tancada' La forma oberta, també coneguda com a ’forma mòbil', és característica dels corrents avanguardistes de la segona meitat del segle XX i ha estat conreada per autors com K Stockhausen, en el seu Klavierstück XI 1956, o P Boulez, en alguns moviments de la seva Sonata núm 3 1957 per a piano