Resultats de la cerca

Deixeble de Josef Labor, compaginà la composició musical amb la seva carrera com a jurista Interessat en el gènere operístic, s’hi dedicà especialment, utilitzant llibrets escrits per ell mateix El plantejament fàcil i popular de les seves òperes les convertí en repertori habitual dels teatres vienesos En altres ocasions tractà temàtiques més serioses, però sense obtenir la mateixa acceptació i reconeixement Havent abandonat la composició per dedicar-se a la crítica, una malaltia l’obligà a retirar-se, la qual cosa aprofità per a compondre una nova òpera i un rèquiem que restaren…

Estudià al Conservatori de São Paulo S’interessà pel folklore del país i es convertí en un dels pares de l’etnomusicologia brasilera Les seves aportacions en aquest camp foren fonamentals per al desvetllament de la consciència nacionalista en la música La seva contribució més important és el llibre Ensaio sôbre a musica brasileira 1928, on aborda l’estudi dels trets rítmics, melòdics, harmònics i formals de la música popular Exercí diversos càrrecs oficials, fundà un arxiu sonor d’enregistraments de música tradicional del Brasil i ensenyà al Conservatori de São Paulo

La seva música, fosca i personal, formà part de la nova intellectualitat del principi dels setanta, i es convertí en l’avantguarda de l’escena novaiorquesa Apadrinats per Andy Warhol i amb la participació de Nico, enregistraren The Velvet Underground and Nico 1967, el segon disc, ja sense Nico, fou White Light/White Heat 1967, després del qual JCale abandonà la formació per emprendre la seva carrera en solitari Seguiren The Velvet Underground 1969, Loaded 1970, Live at Max's Kansas City 1972, 1969 Live 1974, VU 1984 i Another View 1986

Format en la tradició per Kees van Baaren, al final dels anys seixanta s’interessà per l’avantguarda i es convertí en un dels compositors holandesos més destacats de la seva generació Es dedicà especialment a la música electroacústica en obres com Soft Song 1978 o Toccare 1979 També investigà les possibilitats que ofereix la interpretació simultània amb instruments convencionals i sons gravats en cinta, en obres com Chatarra 1991, per a clavecí i cinta Dust 1992, per a orgue i cinta, i Brouillard 1995, per a piano i cinta

Estudià al conservatori de Moscou Entre el 1958 i el 1970 es convertí en un dels pioners de la música electrònica al seu país amb la tasca duta a terme a l’Estudi Experimental de Música Electrònica de Moscou La seva obra combina formes contemporànies, com el serialisme i la música aleatòria, amb les tradicions russes Professor del conservatori de Moscou, algunes de les seves composicions són Le soleil des Incas 1964, Concert per a piano 1974, Confession 1986 i l’òpera L’écume des jours 1988 És autor també de música de cambra

Considerada la successora de Joan Sutherland en la interpretació del repertori belcantista italià, debutà l’any 1978 al New York City Opera, i aviat es convertí en una de les figures d’aquesta companyia Ha cantat també al Covent Garden de Londres Semiramide , Rigoletto , La Scala de Milà La sonnambula i al Palais Garnier de París Robert le Diable , La fille du régiment i Els puritans Ha actuat a Barcelona dins de la temporada del Grec del 1989, i al Liceu en un concert d’àries d’òpera 1990

Fill de família siriana, fou un dels primers ídols dels adolescents de la seva època A catorze anys va compondre la balada Diana , que dos anys després enregistrà, sota la producció de Don Costa, i que el feu mundialment famós Després d’una primera època com a cantant de balades romàntiques, escriví peces per a músics com Buddy Holly o Tom Jones, i convertí el tema francès Comme d’habitude en el My Way que Frank Sinatra popularitzà També destacà com a actor a The Longest Day 1962, i es dedicà als negocis discogràfics

Es formà com a jurista i ensenyà història i literatura a la Universitat Nacional de Buenos Aires Publicà el llibre Sistema teórico-gráfico de la Música 1914, que es convertí en un text provocatiu, perquè proposava un sistema innovador de notació fonamentat en l’ús bàsic de l’alfabet de dotze notes Més tard viatjà a Europa, on feu conferències sobre el seu treball en aquest tema, ajudant-se d’un teclat especial inventat per ell mateix -anomenat teclat continuat- per a facilitar-ne l’explicació Fou, a més, compositor, i el seu catàleg inclou cançons i cors escolars

De família d’escriptors, era nebot del compositor Jacques-Fromental Halévy Membre dels cenacles literaris de París, als quals accedí de molt jove, es convertí en habitual dels salons del Segon Imperi i de la Tercera República, i reflectí en la seva obra la frivolitat i l’enginy d’aquests ambients, sobretot amb novelles de costums El 1884 ingressà a l’Académie Française En el camp musical és recordat sobretot com a autor -en collaboració amb Henri Meilhac- dels textos de les operetes de Jacques Offenbach La belle Hélène 1864, La vie parisienne 1866 i La Périchole 1868

Fill de Bebo Valdés , aprengué el piano de molt jove, però restà a Cuba quan el seu pare s’exilià el 1960 Liderà diverses orquestres, entre les quals la Orquesta Cubana de Musica Moderna 1967 i, sobretot Irakere 1973 que, amb músics com Paquito D’Rivera i Arturo Sandoval, es convertí en una de les primeres orquestes de jazz afrocubà És també un destacat pianista de jazz , al capdavant de trios i conjunts La seva discografia és nombrosa i al llarg de la seva carrera ha guanyat premis Grammy els anys 1979 amb Irakere, 1997 i 2000