Resultats de la cerca

Fill de Francesc-Xavier Monsalvatje i Iglésias i net de Francesc Monsalvatje i Fossas , fou deixeble de Lluís Millet, d’Enric Morera i de Jaume Pahissa a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on estudià també violí amb Francesc Costa La seva producció, àmplia i eclèctica, s’inicià amb Tres impromptus 1934, premi Concepció Rabell Altres obres premiades són Petita suite burlesca , per a violí i orquestra 1936, premi Pedrell, Simfonia mediterrània 1952, premi Ciutat de Barcelona, l’exòtic Cuarteto indiano , premi Samuel Ros, Calidoscopio…

Vida Nasqué en el si d’una família illustrada, en la qual destacaren el seu avi patern, l’historiador i banquer Francesc Montsalvatje i Fossas, i el seu pare, Xavier Monsalvatje i Iglesias, mort en plena joventut, el 1921, fet que obligà el petit Xavier, de només nou anys, a anar a viure a Barcelona a casa del seu avi matern Format pedagògicament a l’escola Montessori, la seva vocació musical el menà a l’Escola Municipal de Música, on estudià amb Lluís Millet, Enric Morera, Jaume Pahissa i Francesc Costa A més de la formació rebuda, Montsalvatge reconeixia l’impacte…

Vida Estudià amb Gracià Tarragó, i posteriorment formà duet amb Josep Maria Mangado, amb qui enregistrà l’obra completa per a dues guitarres de Ferran Sor Ha estat membre del Quartet Tarragó 1971-88, amb el qual ha realitzat diverses gires arreu d’Europa, Àsia i Amèrica Ha compaginat la seva tasca com a concertista -en grup i en solitari- amb la docència al Conservatori de Barcelona, on exerceix des del 1972 Ha estat president de la Societat Guitarrística de Catalunya 1985-88 Exercí la crítica musical en el diari "ABC" i ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Música de la Generalitat de…

Vida Estudià piano i composició al Conservatori de Música de Madrid El 1946 s’incorporà al món de la ràdio i el 1952 entrà a Ràdio Nacional d’Espanya com a responsable de la direcció musical, fins el 1984 Promogué la fundació de diverses orquestres i grups de cambra, com són ara l’Orquestra i el Cor de Ràdio Nacional d’Espanya 1953-55 i l’Orquestra Ciutat de Barcelona 1967, actualment Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya Destaca la seva tasca com a crític musical, que exercí en els diaris Arriba 1952-76 i, des d'aquest any, El País , i que complementà amb la investigació…

És integrada per músics d’arreu d’Europa, que es reuneixen quatre cops l’any sota la batuta de directors convidats Edmon Colomer  en fou el primer Posteriorment, entre d’altres, ha estat dirigida per Neville Marriner, Gennadij Roždestvenskij, Philippe Entremont, Vladimir Ashkenazy, Christian Zacharias, Vasilij Petrenko, Pablo González, Alberto Zedda, Michał Nesterowicz, Gianandrea Noseda des de 1997, el director principal i Jaime Martín des de 2011, el director titular Ha actuat amb cantants i solistes de primer nivell, com Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Alícia de Larrocha o Paco…

Es presentà oficialment al març del 1993 i des de llavors ha ofert concerts a Espanya, França i Bèlgica, a més d’actuar regularment als diferents cicles del Palau de la Música Catalana Ha estat dirigida per Andrew Parrott i amb ella han actuat solistes de prestigi com Narciso Yepes, Jean Pierre Rampal i Joaquín Achúcarro Ha enregistrat discs amb obres de Vivaldi, Toldrà, Montsalvatge i Britten

Estudià a Barcelona amb E Toldrà, J Massià, J Zamacois, X Montsalvatge, A Ros i Marbà i J Guinjoan Ha dirigit l’Orquestra de Cambra de l’Ateneu des del 1974 i la del Gran Teatre del Liceu, on debutà l’any 1974 És director de la Banda Municipal de Barcelona des del 1980 i des del 1981 director associat de l’Orquestra Ciutat de Barcelona

Forma part del conjunt de deu premis concedits en els corresponents àmbits, que reben el nom de Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat de Catalunya Instituït el 1995, el jurat és nomenat pel conseller de Cultura d’entre persones rellevants del món de la música a Catalunya Han estat guardonats Joan Guinjoan 1995, Montserrat Torrent 1996, Xavier Montsalvatge 1997, Anna Ricci 1998, Joaquim Homs 1999, Josep Maria Mestres Quadreny 2000 i Josep Soler 2001

Habitualment, peça instrumental que recrea el suau balanceig de la bressada La Canción de cuna para dormir a un negrito 1949 de Xavier Montsalvatge i la Nana 1922 de Manuel de Falla en són dos magnífics exemples Molts compositors del segle XIX F Chopin, R Schumann, F Liszt i el començament del XX C Debussy, M Ravel escriviren obres d’aquesta mena, generalment per a piano I Stravinsky i F Busoni en compongueren per a orquestra - RCC -

Al segle XVIII solia rebre el nom de serenata WA Mozart Il re pastore , 1775 Generalment els efectius instrumentals es limiten a una orquestra de cambra, amb un nombre petit de cantants G Donizetti Rita , obra pòstuma, 1860 Al segle XX, les creixents dificultats d’escenificació feren renéixer l’interès per l’òpera de cambra GC Menotti The Telephone , 1946, i Amahl and the Night Visitors , 1951 F Poulenc La voix humaine , 1958 A Catalunya, aquesta solució ha estat adoptada també per diversos autors X Montsalvatge Una voce in off , 1961 D’Arquer Una jornada con-Vincent , 2001