Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
cos
Música
Part estructural dels instruments cordòfons que suporta la tensió de les cordes i sovint porta incorporats els ressonadors principals, la taula harmònica i la caixa de ressonància.
Sol ser la part més voluminosa de l’instrument En els instruments aeròfons s’anomena cos la part principal o central del tub, que en molts casos és intercanviable amb altres cossos recanvi cos de recanvi per a obtenir diferents afinacions
inxa

Inxa
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Generador de so dels aeròfons de doble llengüeta constituït per dues làmines simètriques i elàstiques situades a l’extrem superior del tub, que obturen de forma periòdica el pas de l’aire a l’entrada d’aquests instruments.
Es tracta d’una peça intercanviable, fixada al tub de l’instrument per mitjà d’un tudell, fabricada generalment de canya o fusta -sovint pels mateixos instrumentistes- Existeix des de l’antiguitat Els primers aulos grecs ja sonaven amb aquest accessori, i el nom català apareix per primera vegada, amb l’ortografia enxa , en documents de la Corona d’Aragó del 1377
stile rappresentativo
Música
Estil vocal sorgit del conjunt de peces dramàtiques de les primeres dècades del segle XVII en què les paraules havien de ser acompanyades per una única melodia que donés rellevància als sentiments continguts en el text.
Fou un dels principis de la Camerata Fiorentina i G Caccini usà aquest terme per primera vegada l’any 1600 en el títol i dedicació de la seva òpera Euridice De fet, en el decurs del primer terç del segle XVII era una denominació més o menys intercanviable amb la de stile recitativo Fou C Monteverdi qui, amb les seves obres dramàtiques, anà més enllà en l' stile recitativo -narratiu- i el transformà en l' stile rappresentativo -descriptiu-, que permetia més flexibilitat en l’ús dels recursos compositius, com ara el tractament de la dissonància i de les tonalitats com a expressió…
ricercare
Música
Als segles XVI i XVII, peça instrumental tant en estil imitatiu com en estil improvisat.
Es considera que el ricercare imitatiu és l’equivalent instrumental del motet vocal De tempo més aviat lent, es caracteritza pel tractament imitatiu dels diferents temes que apareixen, i sovint utilitza recursos contrapuntístics, com ara l’augmentació, la disminució o la inversió El ricercare imitatiu podia ser per a un conjunt d’instruments o per a orgue En la primera modalitat, conreada per autors com H Isaac o A Willaert, s’observa un estil molt proper al motet, amb nombroses entrades imitatives En la segona modalitat, conreada per autors com A Gabrieli, G Frescobaldi o JS Bach, s’observa…
sardana
Música
Dansa catalana.
Sorgí a les terres de l’Empordà i la Selva a mitjan segle XIX per evolució d’una modalitat de dansa més simple vinculada al contrapàs Entre el 1840 i el final de segle s’estengué per tot el territori de les comarques gironines, i a partir del 1900 ho feu per tot el Principat i, més tard, per la Catalunya del Nord i Andorra, gràcies a l’impuls de cercles catalanistes que convingueren a considerar-la la dansa nacional de Catalunya La música Musicalment presenta un caràcter alegre, ritme binari amb passatges de 2/4 o 6/8 i forma de dues seccions bàsiques AB, o tirades, anomenades respectivament…
flauta travessera

Flauta travessera
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de la família de vent-fusta.
En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna instrument de vent pròpiament dit tipus flauta de buf lateral Instrument molt antic i emprat en moltes cultures, la seva modalitat occidental actual consisteix en un tub cilíndric de metall proveït de forats i claus que es toca -bufant directament contra l’embocadura- sostenint-lo parallelament al pla de la cara de l’instrumentista El seu nom podria derivar del llatí flatulare de flatus , buf i estar relacionat amb l’occità flauja i flaujol Morfologia i tècnica El disseny modern de la flauta travessera data de l’any 1847 i és una…
quartet de corda
Música
Conjunt instrumental de cambra constituït per dos violins, viola i violoncel, o bé una composició escrita per a aquesta formació.
Les obres que J Haydn compongué per a aquesta agrupació convertiren el quartet de corda en un gènere ben caracteritzat, amb una gran personalitat pròpia Juntament amb les de WA Mozart i L van Beethoven, en feren la forma més exigent per a compositors, intèrprets i oients de música de cambra i la més representativa dels ideals artístics d’aquest medi El que es podria anomenar la prehistòria del gènere està constituïda per nombroses obres dels segles XVII i XVIII en què apareixen quatre parts de corda que admeten la interpretació amb un o més instruments per part sovint amb l’afegit del baix…