Resultats de la cerca

Vida Iniciat en la música a l’Escolania de la Mercè, l’ingrés a la secció infantil de l’Orfeó Català li obrí les portes a la carrera musical Més tard estudià diferents disciplines al Conservatori Superior de Música de Barcelona, i obtingué els títols de professor de solfeig, composició i direcció orquestral La seva obra compositiva no es donà a conèixer fins el 1970, any en què, a Molins de Rei, s’interpretà la seva Cançó de bressol Guanyador d’alguns certàmens de composició, com el Premi València de Música de Cambra 1973, el Premio Asturias 1978 o l’Enric Morera 1980, desenvolupà un estil…

Vida Format al Conservatori Superior de Música de Barcelona, on estudià flauta, composició i direcció d’orquestra, començà a destacar en el panorama català com a primer flauta de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu 1977-85 i membre de l’Orquestra Ciutat de Barcelona Ben aviat s’interessà pel món de la composició, i l’any 1975 compongué les primeres obres del seu catàleg l' Elegia per la mort de Shostakovich per a piano 1975 i les Tres peces breus per a piano L’impacte de la seva trajectòria compositiva no es produí fins el 1977, que obtingué el Premio de Composición Orquesta Nacional per…

Vida Inicià els estudis musicals, principalment pianístics, a Barcelona, amb Claudi Martínez i Josep Font deixebles del cèlebre mestre Pere Tintorer, i rebé els valuosos consells de Felip Pedrell i d’Enric Granados En 1907-08, i després d’haver estrenat a Barcelona les seves primeres composicions, amplià estudis a Munic, on assistí a les classes d’anàlisi, estètica i teoria musical dels professors Wiedermeyer i F Klose Durant el mateix període rebé també lliçons de Max Reger, compositor que sempre venerà Després d’una breu estada a Barcelona, el 1911 inicià una nova etapa fora de Catalunya i…

Estudià amb Manuel Palau, amb el qual collaborà en els treballs de l’Institut de Musicologia de la Institució Alfons el Magnànim, del CSIC, recollint des dels anys cinquanta la música tradicional de les comarques valencianes Transcriví obres polifòniques dels segles XVI i XVII de l’arxiu de la seu de València Autora, entre altres obres, de  Llevantines , per a cor mixt i solistes, i Tríptic de Nadal , per a soprano i cor mixt Amb Fermí Pardo recopilà la música del Rosario de la Aurora a la província de València inèdit

Vida Considerat un dels grans noms de la música catalana del segle XX, l’amistat amb Frederic Mompou tingué un pes fonamental en la seva presa de consciència com a compositor Interessat en el folklore català, la influència tant de l’estètica francesa com d’Igor Stravinsky i la tradició clàssica convertiren la seva obra en un punt de referència de la composició, no solament catalana sinó també de tot l’Estat espanyol És pare del compositor i director d’orquestra  Albert Blancafort i l’organista  Gabriel Blancafort Primers anys Nascut en el si d’una família benestant, aquesta circumstància li…

Estudià piano amb G Kolischer, harmonia amb J Tomás Mújica i composició i instrumentació amb L Baldi L’any 1946, gràcies a una beca de la Fundació Guggenheim, anà als Estats Units, concretament a Tanglewood i Vermont Entre els seus mestres tingué A Copland composició i S Koussevitzky direcció d’orquestra Més tard, amb una beca del govern francès, estudià composició amb D Milhaud i J Rivier al Conservatori de París També fou alumne de l’Escola Normal de Música de la capital francesa, on cursà composició amb A Honegger i direcció d’orquestra amb P Fournet i E Bigot En tornar al seu país, fou…

Ingressà a l’escolania de la basílica de la Mercè de Barcelona l’any 1895, on es formà amb Bonaventura Frígola i amb Joaquim Cassadó Fou nomenat organista d’aquesta església l’any 1901, i pocs anys més tard s’inicià en la direcció coral, activitat a la qual es dedicà amb magnífics resultats al llarg de la seva vida Dirigí a partir del 1904 la Schola Cantorum de Sant Miquel Arcàngel i un cor de reclusos de la presó Model de Barcelona 1915-25 Fou director de l’Orfeó Montserrat 1919-36, l’ Orfeó de Sants 1925-55 i l’Orfeó de Santa Llúcia 1943-55 Fou fundador de la Schola Cantorum Universitària…

Deixeble de WByrd, es graduà com a batxiller en música a la Universitat d’Oxford 1588 Fou organista a la catedral de Saint Paul de Londres i gentleman de la capella reial 1592-1602 Obtingué el monopoli de la impressió musical anglesa És autor de Consort Lessons 1611, peces per a un grup instrumental mixt, i de música vocal, religiosa i profana

Estudià a Perpinyà i a París Fou violinista primer a l’orquestra del Liceu de Barcelona i després a la del teatre de Perpinyà Organitzà 1860 i dirigí, durant molts anys, l’orfeó d’aquesta ciutat Fou també director de l’escola municipal 1868 i de l’escola nacional 1884 de música de Perpinyà Compongué per a piano, per a orquestra i, sobretot, per a cor mixt

El més conegut és el de la família de la flauta travessera, anomenat també flautí Entre els cordòfons de teclat s’anomena així l’espineta petita dotada d’un únic registre de 4', la qual només pot sonar a l’octava alta de la tessitura habitual Aquests tipus d’espinetes solien ser instruments de petites dimensions i en alguns casos s’acoblaven al teclat d’un orguenet per a obtenir l’instrument mixt anomenat claviorgue