Resultats de la cerca

Es parla de veu de pit quan, amb relació a la seva qualitat tímbrica, en una veu predominen els harmònics greus Pel timbre s’oposa a les categories de veu blanca, veu clara, veu engolada i veu bitonal i, pel registre, s’oposa a la veu de falset i a la veu de cap

Fins al s XVII hom utilitzà aquest terme fent referència a una composició exclusivament instrumental, amb més d’un intèrpret per qualsevol part polifònica Torelli 1709 i Albinoni foren els primers a escriure'n, com una variant del concerto grosso, en què es destaca el virtuosisme d’un sol solista Sol tenir tres moviments extensos, en els quals hom intercala una cadència o dues Els instruments més emprats pels compositors han estat el violí i el piano, bé que n'hi ha per a gairebé tots els instruments Entre els de violí es destaquen els de Vivaldi i Mozart, el de Beethoven, un de Mendelssohn,…

S’oposa als registres de la veu de pit i del falset , amb el qual s’ha confós sovint

Dirigí i renovà els conservatoris de Versalles 1931-41 i París 1941-54, on, durant l’ocupació nazi, s’oposà fermament a la deportació dels alumnes Escriví òperes La femme à barbe 1938, Lucifer 1948, d’estil molt personal, la suite Bal vénitien 1930, etc

Juntament amb altres autors fundà a Buenos Aires el Grupo Renovación 1930 se'n separà per crear els Conciertos de Nueva Música 1937, de signe més avantguardista s’oposà al nacionalisme musical i adoptà el dodecatonisme Té obres simfòniques, com Passacaglia per a piano Variaciones, 1928 i per a instruments solistes diversos

Tot i que actualment la paraula concertació indica el fet de posar-se d’acord, la concertatio llatina significà ’lluita', ’disputa' En aquest sentit, les relacions entre el solista i el tutti poden ser de diàleg i d’alternança però també de rivalitat, quan, per exemple, el solista oposa el seu virtuosisme a la potència orquestral

Estudià amb ACaldara Fou compositor de la cort dels Habsburg i mestre de capella de la catedral de Sant Esteve 1738, on fou mestre de JFHaydn Ennoblit per l’emperador Carles VI, fou administrador de la capella de música imperial 1751, on s’oposà a Gluck, el qual considerava massa innovador Deixà òperes, oratoris, música religiosa i simfònica

En el cant pla litúrgic, àmbit en què el terme és utilitzat més sovint, l’estil sillàbic s’oposa a l’estil melismàtic melisma , en el qual sobre una sola síllaba es canta un grup de notes Els repertoris on més clarament s’utilitza aquest estil són els himnes i les seqüències L’estil neumàtic és a mig camí entre el sillàbic i el melismàtic

L’homorítmia, que s’oposa a polirítmia , és un tipus de textura homofònica homofonia , característica dels himnes, el fals bordó i els corals, entre d’altres Es tendeix a identificar aquest tipus de textura amb l’harmonia en si, per això es coneix també com a ’estil acòrdic’ vegeu l’ex 1b de contrapunt 1 La relació homorítmica, d’altra banda, s’expressà en l’Edat Mitjana amb la locució punctus contra punctus o contrapunctus simplex i en el Renaixement amb la locució stile familiare utilitzada en el context de l’anomenada Escola Romana

Estudià al Conservatori de Santa Maria de Loreto, a Nàpols, amb Francesco Durante, que hi exercí una gran influència El 1777 fou nomenat director titular de l’orquestra d’aquest conservatori El 1807, amb Giovanni Paisiello i Giovanni Tritto, dirigí aquesta institució des del 1808 anomenada San Pietro a Majella i en dissenyà els plans d’estudi fins el 1817, que fou substituït per Nicola Zingarelli D’esperit eminentment conservador, s’oposà a les innovacions de WA Mozart i FJ Haydn Compongué dues òperes, avui perdudes, però el més significatiu de la seva producció és la música…