Resultats de la cerca

El mambo és una barreja de danzón , rumba i swing , de ritme sincopat però sense una cadència determinada ni accents regulars Creat els anys quaranta, el seu nom podria provenir del Congo o d’Angola i la seva paternitat musical és disputada entre Dámaso Pérez Prado, Orestes López i Antonio Arcaño Trompetes, congues i timbals hi tenen gran importància Durant els anys cinquanta les orquestres de Machito i Tito Puente el popularitzaren als Estats Units, i la de Benny Moré, a Cuba

Fou alumne d’Orestes Castronuovo piano i de Julián Bautista composició Posteriorment estudià al Conservatori Carlos López Buchardo de Buenos Aires, d’on esdevingué professor de composició Fundador de l’Associació de Joves Compositors de l’Argentina, ha compost obres per a soprano i piano Canciones de Altisidora , 1970, per a piano Tango para la mano izquierda , 1985 Dos invenciones , 1960 Tempi, en siete movimientos , 1964, el ballet Camaruco 1964-65, la Cantata para mi país , per a narrador, soprano, cor i orquestra de cambra, i peces per a orgue i cor

Amb Èsquil i Sòfocles, del qual fou contemporani i competidor, és considerat un dels tres grans poetes tràgics de l’era clàssica Eurípides participà activament en la renovació dels gèneres i les tècniques musicals que tingué lloc a la Grècia del segle V aC i que formava part de l’evolució general de totes les arts, bé que en el cas de la música anava molt lligada a la poesia i a les arts escèniques És lògic, doncs, que Eurípides difongués el nou estil a través de les seves tragèdies En els textos de les divuit obres conservades, sobre un total d’unes vuitanta, les referències musicals són…

Estudià filologia i parallelament inicià els estudis musicals al Reial Conservatori de Brusselles, on es formà com a violinista A partir del 1948 amplià la seva formació a Graz Àustria, on dos anys després començà els estudis de cant De nou a Bèlgica, el 1952 participà en l’estrena europea de la Cantata d’I Stravinsky i dos anys més tard estrenà l’ Orestes de H Badings Des del 1956 fou convidat assíduament per l’Òpera de Munic, on interpretà sovint òperes del segle XX Cantà a Roma, Ginebra, Salzburg, París, Londres i Milà El 1950 fundà el conjunt Musica Polyphonica, amb el qual…

Estudià música a Saint Cloud, i entre el 1927 i el 1939 amplià la seva formació al Conservatori de París Posteriorment rebé lliçons de J Fourestier, i el 1930 debutà a Amsterdam com a Orestes Ifigènia a Tàurida sota la direcció de P Monteux El mateix any fou contractat com a primer baríton a l’Òpera Còmica de París, on interpretà papers operístics de WA Mozart, G Rossini, G Verdi, R Wagner i A Thomas, entre d’altres El 1943 debutà al Metropolitan de Nova York, i fins el 1959 hi romangué com a membre estable de la seva companyia, destacant-se especialment en papers d’òperes…

Músic de formació autodidàctica, els seus estudis amb Pijper l’estimularen a compondre una primera simfonia que arribà a ser interpretada per l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam el 1930 i que despertà un gran interès entre el públic i la crítica Aquest brillant inici, juntament amb la seva Simfonia número 2 1932, li obrí les portes com a professor de diferents centres musicals, fins a l’obtenció de la plaça de director del Conservatori Estatal de la Haia 1942-45 El mestratge en la disciplina d’acústica a la Universitat d’Utrecht li suposà el reconeixement de la seva obra musical, i el…

En l’antiguitat, el coneixement d’aquesta música es limita a les obres teòriques gregues i a les descripcions dels autors clàssics Fou una música essencialment melòdica basada en dos tetracords descendents, amb l’escala dòrica com a model i amb tres gèneres musicals basats en les variacions melòdiques el diatònic, el cromàtic i l’enharmònic Els grecs atribuïren una significació expressiva éthos als vuit modes coneguts i conrearen diferents tipus musicals, com la citaròdia, l’aulòdia cant amb acompanyament d' aulos o flauta i diferents formes musicals corals La notació fou alfabètica, i és…

Al segle XVI, i fins a l’expansió de la moda dels castrati a la segona meitat del XVII, la veu de tenor, amb una tessitura molt similar a la del baríton modern, esdevingué la més important en el cant solista protagonisme compartit amb la veu de soprano en el repertori secular Fou en aquest període que sorgiren els primers tenors de fama internacional Giulio Caccini, compositor de Le nuove musiche i de Nove musiche e nuova maniera di scriverle obres fonamentals per a conèixer l’estil virtuós de les obres per a veu solista d’aquesta època, i Luigi Rossi, també cantant i compositor Si bé en les…