Resultats de la cerca
Es mostren 131 resultats
signe
Música
Nom donat als diferents senyals gràfics que complementen les notes d’una partitura i en permeten una interpretació correcta (silencis, dinàmica, ritme, etc).
Pròpiament, les notes també entren en aquesta denominació
díton
Música
Interval format per dos tons sencers, per la qual cosa és equivalent a la 3a M.
El terme pertany pròpiament a la teoria medieval amb el nom llatí de ditonus i actualment el seu ús no és habitual
polimodalitat
Música
Recurs compositiu consistent a utilitzar en melodies simultànies dos o més modes diferents.
Aquest concepte inclou la simultaneïtat de modes de música pròpiament no occidental, de la música de jazz o de la de qualsevol autor, com per exemple O Messiaen, que utilitzà modes de creació pròpia com a recurs compositiu
rabec
Música
Antic instrument músic, mena de violí de tres cordes, afinades en quintes (sol, re, la), que hom tocava amb un arquet curt i corbat.
Pla per damunt i bombat per sota, s’estreny a poc a poc a mesura que s’apropa a les clavilles, sense tenir pròpiament un mànec D’origen àrab rabāb , fou introduït amb les primeres invasions musulmanes s VIII hom en substituí, però, la primitiva membrana de ressonància per una fullola
Iacopo Peri
Música
Compositor italià.
Fou un membre destacat de la Camerata Fiorentina i posà en pràctica les seves teories sobre el drama musical en la que hom considera la primera òpera pròpiament dita, Dafne 1597, avui perduda Més tard escriví Euridice 1600, l’òpera més antiga conservada, i en l’estrena de la qual interpretà personalment el paper d’Orfeu Deixà també madrigals i altres obres escèniques
dansa baixa
Música
Nom donat fins al s XV a diverses danses pausades, per oposició a les saltades.
Constava de tres represes de setze compassos cadascuna la dansa baixa pròpiament dita, la tornada i el tordió Els instruments idonis eren la flauta i el tamborí El recull més antic, destinat a Maria de Borgonya, és del s XV Thoinot-Arbeau, a l' Orchésographie 1588, diu que era dansada per parelles, amb un aire de cançó de compàs ternari Les danses baixes i altes eren freqüents a les corts reials com la catalanoaragonesa de Nàpols
cor
Música
Composició musical destinada a ésser cantada per un cor i, més en particular, aquella que forma part d’una obra més àmplia.
En aquest darrer sentit, no és fins al final del Renaixement, amb algunes formes precursores de l’òpera o la cantata, que es pot parlar pròpiament de cors Les grans formes vocals barroques -oratori, cantata, òpera-, basades en la successió contrastada de fragments relativament breus -àries, recitatius, corals, cors-, acabaren de fixar les característiques del gènere Els grans cors dels oratoris de GF Händel o de les cantates o les passions de JS Bach en són exemples paradigmàtics
sousàfon
Música
Instrument de vent-metall de tessitura greu —molt semblant a la de l’helicó— amb tub de perforació cònica i forma circular acabat en un gran pavelló orientat cap endavant.
En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna instrument de vent pròpiament dit del tipus trompeta Especialment dissenyat pel compositor i director de banda nord-americà John Philip Sousa per a poder ser còmodament transportat mentre l’instrumentista marxa en desfilada, el primer model fou construït per JW Pepper l’any 1892 Com la majoria d’instruments de vent-metall, sol estar fet de llautó i disposa d’un joc de pistons Normalment està afinat en mi♭ o en si♭
triple concert
Música
Concert per a tres solistes i orquestra.
Els concerti grossi del Barroc amb tres instruments solistes en el concertino no acostumen a ser anomenats així Al segle XVIII moltes obres de característiques semblants han estat designades pels seus autors com a simfonies concertants L’obra més popular coneguda amb el nom de triple concert és l’opus 56 de L van Beethoven, malgrat que no el titulà pròpiament així, sinó que li donà el nom de Concert per a piano, violoncel i violí amb acompanyament d’orquestra