Resultats de la cerca
Es mostren 30 resultats
acord per quartes
Música
Acord format per quartes (per exemple: re, sol, do, fa?).
A partir de la teoria segons la qual els acords de la música tonal es formen per terceres sobreposades do-mi-sol-si s’ha format, per analogia, el fonament teòric d’aquests acords substituint la tercera per la quarta que pot ser justa, augmentada o disminuïda Ha estat utilitzat per autors com A Schönberg, A Skr’abin acord místic , P Hindemith i B Bartók
domra
Música
Instrument de corda pinçada.
Molt popular a Rússia, caigué en desús a mesura que es feia popular la balalaica En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon tipus llaüt Es tracta d’un llaüt de mànec llarg, de tres cordes metàlliques afinades per quartes, que es toca amb plectre Antigament tenia dues cordes La construcció de models de diferents mides permet la formació de petits grups orquestrals de domra
baríton
Música
Instrument cordòfon, de la família dels llaüts, amb cordal (corda fregada), variant greu de la viola d’amor, creat a Alemanya al segle XVII i caigut en desús a mitjan segle XIX.
A Itàlia rebé el nom de viola di bordone D’unes dimensions semblants a les del violoncel 61 cm de llargada i 13 cm de gruix, té sis o set cordes melòdiques de tripa, afinades en quartes ascendents des del mil 1, i un nombre variable pels volts de dotze de cordes metàlliques, sotaposades a les primeres, que ressonen per simpatia o són tocades en pizzicato
agregació
Música
Superposició de sons que no respon al model clàssic d'acord o a algun dels seus derivats.
L’agregació per excellència és el clúster superposició per segones menors i, més en general, qualsevol complex simultani d’intervals que ja no pretén tenir una funció o valor sintàctic en un sistema donat i que és escollit per la seva sonoritat, color o intensitat individuals Per analogia, encara s’utilitza, però, la paraula acord, tot i les seves implicacions tonals, per a superposicions que responen més al concepte d’agregació, com per exemple l’acord de 12 sons o l’acord per quartes acord místic
faburden
Música
Peça vocal polifònica, a tres veus, practicada a Anglaterra des del 1430 fins a la Reforma.
Consistia a improvisar, a partir d’una melodia preexistent collocada a la part central, les parts superior i inferior a aquesta La part superior era formada per quartes paralleles a partir de la veu central i la inferior per terceres i quintes El resultat sonor del faburden era similar al del fals bordó francès, per bé que aquest darrer no s’improvisava sinó que s’escrivia i la melodia preexistent es collocava a la part superior en lloc de la part central Originàriament, el terme faburden servia per a designar la veu més greu d’aquest tipus de polifonia improvisada També podia…
Oscar Pettiford
Música
Compositor, contrabaixista i violoncel·lista nord-americà.
Nascut en una família dedicada a la música, aprengué a tocar diversos instruments L’any 1943 entrà com a contrabaixista en l’orquestra de Charlie Barnet Després formà part, amb Dizzy Gillespie, d’un dels grups pioners del be-bop Gravà amb Coleman Hawkins, i causà impressió amb el seu solo en The Man I Love 1943, on mostrà la influència rebuda de Jimmy Blanton i el fraseig proper al dels instruments de vent Treballà en diferents orquestres, inclosa la de Duke Ellington Tocà també el violoncel, afinat com el contrabaix -per quartes- i amb pizzicato Els anys cinquanta organitzà…
bouché
Música
En la trompa, tècnica o recurs d’execució que consisteix a tapar l’obertura del pavelló de l’instrument -introduint-hi la mà- per poder controlar la qualitat del so i corregir-ne l’afinació.
Tapant entre la meitat i tres quartes parts del diàmetre del tub l’afinació baixa un semitò i tapant-lo tot baixa un to Aquesta tècnica fou desenvolupada a mitjan segle XVIII per Anton Joseph Hampel, que, així, aconseguí augmentar el nombre de notes practicables amb la trompa natural, per bé que amb diferències tímbriques evidents respecte als sons oberts Amb la invenció de la trompa de vàlvules aquesta tècnica esdevingué innecessària, però continuà essent molt valuosa tant per a controlar i corregir l’afinació com per a aconseguir sons amb el timbre característic del metall amb…
bandúrria
bandúrria
© Fototeca.cat
Música
Instrument cordòfon de la família dels llaüts, molt comú en la música popular hispànica.
De dimensions reduïdes uns 50 cm, caixa de dors pla i en forma de pera, mànec molt curt en proporció amb la caixa, dividit en menys trasts catorze que la guitarra, i sense cordal, té destinada, en conjunts de bandúrries i guitarres, la part aguda, i hom la fa sonar, per mitjà d’un plectre, en trèmolo gairebé constant atesa l’escassa durada del seu so Des del s XIV ha evolucionat notablement al s XVI tenia tres cordes afinades en quintes sol 3 — re 4 — la 4 al començament del s XVIII, cinc dobles cordes afinades en quartes do 3 diesi — fa 3 diesi — mi 4 — la 4, a les quals fou…
Musica enchiriadis
Música
Tractat teòric del principi del segle X atribuït al monjo Hucbald de Saint-Amand.
Aquesta atribució, però, és conflictiva Sembla fora de tot dubte que fou escrit al voltant de l’any 900 en alguna regió del nord o de l’oest del territori franc Se’n conserven més de quaranta còpies manuscrites, fet que demostra l’àmplia difusió que tingué durant l’Edat Mitjana Molt sovint apareix formant un sol volum amb altres tractats, com l' Scolica enchiriadis La seva importància històrica rau en el fet que dona les primeres descripcions detallades de la música polifònica L’autor del tractat es refereix a l' organum i n’explica el funcionament a partir del moviment parallel de quartes i…
lira da braccio
Música
Instrument d’arc emprat al Renaixement, sobretot a Itàlia, des del final del segle XV fins al segle XVII i que fou una evolució de la viola d’arc medieval.
En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost tipus llaüt amb mànec La caixa tenia les escotadures poc pronunciades i presentava normalment dues oïdes en forma de C El mànec era curt i normalment sense trasts i el claviller recte, en forma de cor o bé de fulla amb les clavilles posteriors En els primers models el pont era quasi pla i no permetia tocar les cordes independentment Es recolzava l’instrument al pit o l’espatlla i es tocava amb un arc tou i flexible, amb cops d’arc ràpids i llargs, amb els quals la melodia produïda per la corda més aguda s’acompanyava amb acords produïts…