Resultats de la cerca

El seu tret principal és, doncs, el caràcter, de tipus líric, evocat per una melodia com a element preponderant sobre qualsevol altre Tot i que, com a peça de caràcter que és, no té una estructura fixa determinada, la seva forma acostuma a ser la d’una cançó estròfica, un rondó, unes variacions o la d’una peça ternària reexpositiva El tempo sol ser lent Es troben exemples de romances vocals en l’obra de G Rossini, G Donizetti i G Verdi, entre d’altres En l’òpera, la romança sovint va precedida del recitatiu, igual que l’ària, la qual substitueix en ocasions En la música…

Membre 1901 i director des del 1916 de la Real Academia Española, la seva obra se centrà en la gènesi i l’evolució de la llengua i la li teratura castellanes, camp en el qual feu aportacions cabdals, com ara els estudis Cantar de Mio Cid 1908-12, Infantes de Lara 1926, Orígenes del español 1926 i Flor Nueva de Romances Viejos 1928, aquest darrer sobre la lírica tradicional castellana Per a la musicologia tenen un interès especial Poesía juglaresca y juglares 1924, obra que compila una abundant documentació sobre diversos aspectes de la música medieval profana, i també els…

Són conegudes les romances de Beethoven per a violí i orquestra opus 40 i 50

Es formà a l’escolania de Montserrat, on estudià especialment amb IPinell, i, a partir del 1936, a Barcelona amb Joan Lamote de Grignon Des del 1946 fou secretari de l’Instituto Español de Musicología, del qual fou nomenat director 1969-82, i des del 1973 presidí la Societat Catalana de Musicologia Membre del Consejo Nacional de Música 1952, fou professor d’història de la música de la Universitat de Barcelona 1957-70 Escriví un gran nombre de composicions musicals en les quals destacà el seu domini de l’escriptura vocal Publicà treballs d’estètica, com La escuela estética catalana…

Estudià a Barcelona, on es donà a conèixer en concerts Escriví valsos i romances per a piano en els quals s’allunyà de l’italianisme aleshores imperant i que Pau Piferrer comparà als de Johann Strauss, i peces amb elements folklòrics catalans

Deixeble de Sgambati i Martucci, es destacà amb l’òpera Lea 1909, amb operetes, música de cambra i romances per a veu i piano, entre les quals hi ha la seva cèlebre Serenata , que ha estat també adaptada per a violí i piano, orquestra, etc

Després d’estudiar dret i d’exercir l’ofici de militar, es dedicà a una producció abundosa d’òperes còmiques més de 50, molt populars al seu temps Nina ou la Folle par amour 1786, Maison à vendre 1800, etc També compongué duets, quartets i romances

El 1791 compongué l’himne dit més tard La Marseillaise , que ell dedicà originalment a l’exèrcit del Rin, sense cap intenció republicanista fou empresonat com a lleial a la monarquia el 1793 Després de la Revolució compongué altres himnes Chant du combat , 1800, romances per a piano i corda, cançons, etc

Estudià piano amb Joan Barrau i composició amb Marià Obiols El 1866 fou nomenat professor del Conservatori del Liceu Entre les seves obres destaquen Barcarola, Rapsòdia i altres peces per a piano, com també romances Traduí a l’italià els llibrets de les òperes Henry Clifford , d’Isaac Albéniz, i Els Pirineus , de Felip Pedrell

Músic al servei de Francisco de Zúñiga i Avellaneda, és autor del Libro de música de vihuela, intitulado Silva de Sirenas 1547, conservat a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, obra important per les fantasies i glosses de cançons castellanes i cançons neerlandeses, i Musisdicatum sd, collecció de motets, villancicos , romances, cançons, fantasies i sonates per a viola