Resultats de la cerca
Es mostren 5 resultats
encadenament
Música
Unió directa de dos o més acords.
Segons l’harmonia clàssica, calia triar cada acord en funció del precedent i del successiu
grau
Música
Nom que hom dóna als sons de l’escala diatònica.
La tònica representa el primer grau Des del punt de vista de les funcions tonals reben el nom successiu de tònica, supertònica, mediant, subdominant, dominant, superdominant i sensible o subtònica En una melodia són anomenats graus conjunts els situats en posició immediata, i disjunts quan hi ha una distància superior a un grau
formant
Música
Cadascun dels fragments de música dels quals l’intèrpret, per voluntat de l’autor, té la facultat d’escollir l’ordre d’interpretació així com el nombre de repeticions; fins i tot, si no s’indica el contrari, pot deixar de tocar-ne algun.
L’autor acostuma a assenyalar la durada total de les repeticions o, en altres casos, el nombre màxim d’aquestes Recurs compositiu propi de la segona meitat del segle XX i característic de la forma oberta , el mot ’formant’ terme procedent del vocabulari acústic fou utilitzat per primer cop en aquest sentit per P Boulez per a designar els cinc blocs de què consta la seva Sonata per a piano núm 3 1957 Els formants solen ser representats gràficament a la partitura mitjançant uns rectangles que contenen els fragments de música a interpretar, disposats en ordre successiu o en altres…
tenor
Música
Entre la segona meitat del segle XIII i el segle XVI, nom que prenia la part d’una composició polifònica a partir de la qual es bastia la resta de veus.
El terme del llatí tenere , ’sostenir' fa referència al fet que aquesta veu constitueix el fonament sobre el qual es pot construir tot l’edifici polifònic Cal recordar que, en aquesta època, el mètode de composició polifònic era successiu, és a dir, a una veu ja acabada en aquest cas, el tenor s’afegia una de segona en la seva totalitat el duplum , després una tercera veu el triplum , etc El tenor es basà generalment en una melodia preexistent pertanyent al repertori gregorià i acostumà a ocupar la posició més greu del conjunt, sense que això autoritzi a identificar-lo…
diabolus in musica
Música
Designació llatina dels teòrics dels segles XIV-XVI referida al tríton successiu o simultani, l’ús del qual contravenia les regles.
Encara el 1725, en el Gradus ad Parnassum, de JJ Fux, el mestre Aloysius recorda al deixeble Josephus l’existència del rodolí " Mi contra Fa/diabolus in musica " mi i fa no representen aquí els noms moderns de notes, sinó que formen part de la locució amb què en l’antic sistema hexacordal es denominava l’interval de tríton El sobrenom, encara ben conegut, ha quedat reduït a fet anecdòtic, però és un record viu del paper que ha tingut el tríton, potencialment destructor de la tonalitat
,