Resultats de la cerca

Es formà a la Universitat de Barcelona i a la New School for Social Research de Nova York El 1996 entrà a formar part del grup d’estudis sobre televisualitat del Media Studies Program de la New School Nova York Ha estat comissari de diverses exposicions i organitzador de jornades de debat sobre les noves formes de producció artística, realitzades en diverses entitats Collabora regularment en revistes i diaris de Catalunya “Acción Paralela”, “Avui”, “El Temps”, “La Vanguardia” i internacionals “Parachute” i “Art Monthly” Imparteix cursos d’estudis de cultura visual a la Universitat de…

Refugiat a l’Argentina, Fontana presentà el Manifiesto Blanco 1946, i alhora, plasmà la nova tendència en la seva obra escultòrica i pictòrica posterior Bàsicament consistia en la creació d’un espai mitjançant la matèria i un ritme de masses i buits els quals, en articular-se, donen un espai i també mitjançant el contrast dels colors, de la llum i l’ombra i de gruixuts empastats que l’artista estripava amb incisions típiques en ell

Agrupa corrents afins, com l' art autre , el tachisme , l' action-painting i la pintura de la matèria En són els representants principals J Fautrier , sobretot en la seva sèrie Otages , J Pollock , F Kline, Wols , M Tobey , JP Riopelle , G Schneider , W de Kooning , ME Vieira da Silva , P Soulages , A Burri , M Millares i A Tàpies

Durant la seva etapa de formació establí una fructífera amistat amb Antoni Clavé, una relació que els portà a compartir militància ideològica i tots els avenços tècnics i conceptuals de l’efervescent escena artística de l’època Ambdós participaren en concursos com el de cartells que organitzava el setmanari catalanista d’esquerres L’Opinió en el qual, l’any 1933, Clavé s’endugué el primer premi i Ortiga el segon i es feren càrrec de la decoració del Celler Bohemi, una botiga d’alimentació que tenia un espai dedicat a actuacions artístiques A causa de l’època convulsa en què visqué i,…

Estudià a la Universitat de Cambridge Del 1920 al 1936 residí a París, on féu coneixença amb literats i artistes surrealistes que l’influïren molt Pintures, dibuixos, objectes i collages componen la seva obra, si bé el seu treball de més interès és la introducció de la imatge pròpia del collage com a element plàstic en la composició pictòrica Home de gran capacitat organitzativa, fou un rellevant promotor de l’art contemporani d’ençà de l’any 1936, en què organitzà a Londres la Internacional Surrealist Exhibition En esclatar la guerra civil de 1936-39 residí a Catalunya, on…

Fou secretari de la Junta de Museus de Barcelona en 1931-39 i en 1945-46, i collaborà en l’adquisició de la collecció Plandiura el 1933 i en el salvament d’obres d’art durant la guerra civil de 1936-39

Començà a donar-se a conèixer com a dibuixant acabada la Segona Guerra Mundial bo i conreant una estilització infantilitzada A poc a poc evolucionà vers un ús més brutalista dels materials, incorporant objectes simples a les seves obres El desenvolupament d’aquestes experiències, a partir del 1965, el portaren a adscriure's a la tendència denominada art pobre de la qual és considerat un dels capdavanters

Deixeble de Joan Vila i Cinca i de Joan Vilatobà Formà part del grup del Cenacle, que animà la vida artística de Sabadell els anys immediats al 1939 Conreà successivament l’impressionisme i l’expressionisme Publicà diversos articles, un volum sobre L’art sabadellenc 1961-67, Las Brigadas Internacionales de la Guerra de España 1974, Sabadell, informe de l’oposició, 1788-1976 1975-82, en sis volums Des del 1980 fou director de l’Arxiu Històric de Sabadell

Format a la Llotja de Barcelona L’any 1932 ingressà com a restaurador als tallers dels Museus Municipals d’Art Juntament amb Manuel Grau i Joaquim Pradell hi constituïren el primer centre oficial de restauració que hi hagué a Catalunya Es jubilà l’any 1968 Restaurà una gran quantitat de peces, entre les quals el Psiquis i Cupido de Goya coll Cambó Durant la Guerra Civil, a Olot, conreà ocasionalment la pintura Era pare del restaurador  Josep Maria Xarrié i Rovira

Fou professor d’història de l’art antic a diverses universitats italianes fins el 1965 Com a director general d’antiguitats 1945-48 tingué cura de la reorganització dels museus italians i de la restauració dels monuments malmesos per la guerra Posteriorment dirigí l’escola nacional d’arqueologia i la publicació collectiva Enciclopedia dell’arte antica, classica e orientale 1958-1967 D’entre els seus treballs sobresurten Storicità dell’arte classica 1943 L’arte romana nel centro del potere 1973 La fine dell’arte antica 1970 i Dall’elenismo al medioevo 1975