Resultats de la cerca

Residí a Barcelona d’ençà del 1967 L’any següent exposà individualment per primera vegada En la seva obra plàstica conreà un realisme ple de suggestions oníriques i fantàstiques També feu illustracions i ceràmiques al taller de la família Serra, a Cornellà de Llobregat, i trobà en els ventalls un suport idoni per a les seves creacions Com a escriptor té obres de gèneres molt diversos poesia, conte, novella, assaig, llibres de viatges, epistolaris, etc Entre d’altres, publicà  Los chicos salvajes 1971, Cartas apócrifas 1987, Eneri, desdoblándose 1998, Tiempo de quimera 2001, El otro viaje 2003…

Deixeble de P Levadan, fou lector a la Sorbona i posteriorment professor d’història de l’art a la Universitat de París El 1958 tornà a l’Estat espanyol i exercí successivament la docència a les universitats de Madrid, Múrcia, Sevilla i Complutense de Madrid, d’on fou catedràtic Especialista en l’art barroc, publicà  La arquitectura en Galicia durante el siglo XVII 1956,  Morfología y ciudad Urbanismo y arquitectura durante el antiguo régimen de España 1978 i  Andalucía barroca Arquitectura y urbanismo 1978 Fou director del Museo de Bellas Artes de Sevilla Membre de la Real Academia de Bellas…

Començà collaborant en publicacions com Mata Ratos , En Patufet , Oriflama i La Prensa Dirigí la revista El Papus i treballà a Barrabás , en què es feia humor del món de l’esport El 1982 fou un dels creadors d’ El Jueves , revista que dirigí posteriorment Substituí el caricaturista Cesc en el diari Avui Ha rebut el premi Ivà al millor dibuixant humorístic 1996

L’any 1947 es féu càrrec de les Galeries Laietanes de Barcelona Dels seus escrits, entre els quals hi ha també algunes obres literàries, sobresurten diversos volums de les sèries Ars Hispaniae i Summa Artis , Historia y Guía de los museos de España 1955, La pintura española fuera de España 1958, Bibliografía crítica y antológica de Velázquez 1963, La pintura española del siglo XX 1970 i Historia de la crítica de arte en España 1975

Influïren decisivament en la seva aparició la realització d’importants descobriments arqueològics a Pompeia i a Herculà, l’aplicació general de les doctrines acadèmiques i la difusió de noves tendències polítiques oposades al principi monàrquic tradicional Fou un moviment de curt predomini, puix que aviat fou superat pel Romanticisme, més popular, tot i que les seves derivacions, amb algunes variants, perduren al llarg de tot el segle XIX Teòrics com J Winckelmann i A Quatremère de Quincy, pintors com AR Mengs i JL David, escultors com A Canova i B Thorvaldsen i arquitectes com Ch Percier, P…

En foren els membres principals els pintors Antonio Bianchini 1803-84, el seu fundador, i Tommaso Minardi 1787-1871, l’escultor Pietro Tenerani 1789-1869 i l’historiador de l’art Pietro Selvatico 1803-80 Aquest moviment, d’arrel romàntica i oposat al neoclassicisme, fou una renovació de la temàtica, però no pas de l’estil, que es mantingué dins l’academicisme

Fou creat a la postguerra 1945 i defensà l’expressió per damunt de l’estètica JAtlan, JFautrier, WSWols, GSchneider i GMathieu a França i JPollock, W de Kooning, AGorky i FKline als EUA foren creadors d’una abstracció lírica, enfront de l’art figuratiu tradicional També l’obra de Jean Dubuffet participà d’un esperit similar, així com la dels components de l’equip COBRA i la d’Antoni Tàpies i Antonio Saura

Es doctorà amb Los pintores de camara de los reyes de España Fou director de l’Academia de la Historia 1956 i de la de Bellas Artes 1966 i del Museo del Prado 1960-68, que reorganitzà Autor de nombrosos escrits, cal remarcar-ne Fuentes literarias para la historia del arte español cinc volums, 1923-41 Antonio Rafael Mengs 1929 Dibujos españoles , 5 volums 1930 La colección Cambó 1955 Durero en España obra pòstuma, 1972 I, entre els molts estudis que dedicà a Goya, Goya 1930, Cómo vivía Goya 1946 i Goya, su vida y sus obras 1953

Establert a Barcelona, collaborà en el Diario de Barcelona i la Ilustración Española y Americana de Madrid Fou membre de la Comissió de Monuments Estudià 1869 la conservació dels monuments durant les revolucions franceses del 1789 i el 1848, i és autor de la monografia Antonio Viladomat, el artista olvidado y maestro de la pintura catalana 1877, primer estudi seriós sobre l’art català del s XVIII Deixà inèdita una segona part d’aquesta obra, publicada en part per Santiago Alcolea 1969 Collaborà en la Historia general del arte, de Lluís Domènech i Montaner Fou membre de l’Acadèmia…

Engloba una sèrie diversificada de tendències durant la dècada dels anys seixanta i conserva una bona part de residus informalistes i de la pintura d’acció Les deformacions, les transformacions i les prolongacions a què sotmet, sobretot, el cos humà fan que aquest es constitueixi en la condensació de tota una experiència viscuda i es converteixi en l’escena del terror, l’aïllament i l’angoixa Alliberat del pes de la tradició acadèmica representativa, es llança, en una mena d’autoteràpia, a la dura crítica del seu context opressor, alhora en un gest d’impotència i de venjança N’és, sens dubte…