Resultats de la cerca

Una devoció semblant, bé que fora del marc litúrgic, ha estat coneguda en diversos llocs d’Occident, on la representació plàstica ha trobat sobretot forma estatuària sovint en un dels anomenats passos Com a tema iconogràfic general, no lligat a actes culturals, està estretament vinculat als del davallament, la deposició, la pietat i la resurrecció, bé que, en general, potser per la seva menor espectacularitat, ha estat menys representat L’han tractat artistes com ara Quentin Metsys, Cranach el Vell, Miquel Àngel, Ticià, Rembrandt o Van Dyck Als Països Catalans n'hi ha bones mostres de…

Hom parla de crucifixió quan, a més de Crist clavat en creu, hi apareixen uns altres personatges els dos lladres —Dimes a la seva dreta i Gestes a la seva esquerra—, la Mare de Déu i l’apòstol Joan, etc També és anomenada calvari Quan és limitada a la figura central, Jesús clavat a la creu, hom parla de santcrist o de crucifix Les característiques de la figura central sofrent o triomfant valen tant si es tracta d’una crucifixió com d’un crucifix, i són també reflectides en la representació de la creu sola, sense la imatge del crucificat Les primeres representacions conegudes de…

El terme és un epítet aplicat a Déu Pare en el símbol de la fe, i prové del grec παντοκράτωρ, que significa ‘totpoderós’ o ‘que tot ho governa’ En l’art bizantí és habitual que la representació del Crist sigui en bust, és a dir, de mitja cintura en amunt, mentre que en l’art romànic és més habitual la de cos sencer i entronitzat Nombrosos especialistes tendeixen a designar la figura de Déu Pare entronitzat com a Crist en majestat  amb preferència sobre pantocràtor , tot i que el terme  Crist en majestat s’empra també per a designar la mateixa figura en retaules o portades, sigui pintada o…

Conegut en moltes cultures i religions precristianes com a símbol còsmic en les seves formes més diverses poder dels elements, de la llum, de la generació, etc, el signe de la creu fou enriquit pel cristianisme amb els seus símbols més específics de mort i de glòria Les primeres representacions cristianes són dels segle III-IV sarcòfag de Domitilla, tombes de màrtirs però no fou fins després de l’edicte de Milà que la creu pogué ésser mostrada públicament com a signe de victòria Aquest aspecte gloriós i triomfant es reflecteix en les gemmes que adornaven les creus mosaics de Ravenna, segle V-…

Solen representar la desgràcia o el fet que ocasionà la promesa amb la imatge o sant invocat dintre una boira o nimbe Són elements de l’art popular, sovint molt ingenus, però de gran valor folklòric i pietós Es conserven penjats als murs de les capelles o santuaris i també als museus folklòrics com el de Ripoll Els més antics són del segle XV i es conserven a la catedral de Mallorca dels segles següents se'n conserven arreu

El mot probablement fou aplicat primer a una icona del Salvador en llatí grecitzat, vera εἰκών ‘vera icona’ venerada a Roma des del segle VIII i que Bonifaci VIII traslladà al Vaticà el 1297, i posteriorment passà a designar la piadosa dona que eixugà la faç de Crist

És atribuït també a la divinitat i als sants, com a signe de majestat i de poder L’exemple més antic sembla que és el tron de pedra, sense braços, de Minos, a Cnossos minoic recent II A l’època clàssica solia ésser de fusta policromada o daurada, esculpida amb nombroses figures animals als braços i als petges A través de representacions de Crist i de la Mare de Déu és possible de conèixer la sumptuositat dels trons bizantins Un tron buit o amb una creu al damunt apareix, com a motiu iconogràfic anomenat també hetimasia , ‘preparació del tron' en la simbologia cristiana, per a…