Resultats de la cerca

La primera escola de Fontainebleau és obra de GBRosso i de FPrimaticcio, dels seus seguidors Ndell’Abate, Pellegrini i Majorici i dels artistes francesos JGoujon, JCousin i ACaron L’estil d’aquesta escola de Fontainebleau és elegant, fred, de cànon allargat, continuador del manierisme italià, però amb influències flamenques i locals La segona escola de Fontainebleau, formada després del 1588, en el regnat d’Enric IV, manca d’una veritable personalitat i és la decadència de l’estil de la primera Els seus artistes principals són TDubreuil d’Anvers, JBunuel de Blois, ADubois d’Anvers i MFréminet…

Conservador del Louvre 1938-40 i director 1940 i secretari general 1941-44 de belles arts a França, escriví Littérature et peinture en France du XVII e au XX e siècle 1963, Naissance, vie et mort des styles 1966 i L’artiste et son oeuvre 1972

Conservador en cap de les obres pictòriques al Musée du Louvre 1951, escriví, entre altres obres, Le Crépuscule des images 1946, Histoire de l’art 1953, Histoire de l’avant-garde en peinture 1969, Histoire de l’histoire de l’art 1987, Paradeisos ou l’art du jardin 1988 i un estudi sobre Géricault en quatre volums 1988-90

Fill del pintor acadèmic André Devambez 1867-1944, estudià a les escoles franceses d’arqueologia d’Atenes i de Constantinoble Interessat per l’arqueologia grega, dirigí importants excavacions a Thassos Del 1937 al 1973 fou conservador de les antiguitats gregues i romanes del Musée du Louvre i, parallelament desenvolupà una prolífica tasca docent Dirigí un quant temps la publicació “Corpus vasorum antiquorum” Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans

Segons alguns estudiosos del tema, això no pressuposa que les peces exportades des de Mallorca fossin fabricades a l’illa Centres importants de producció de majòlica foren les ciutats de Faenza, Deruta, Urbino, Caffagiolo, Pesaro, Siena, etc Hom en conserva interessants peces al Musée du Louvre i al Musée des Thermes et de l’Hôtel de Cluny, a París, al Victoria and Albert Museum, a Londres, i a nombrosos museus de ciutats italianes

Colleccionista i historiador de l’art Viatjà per Europa i també pels Països Catalans i aplegà una important collecció d’obres d’art que llegà al Musée du Louvre Publicà Un printemps aux îles Baleares 1859, Histoire des faïences hispano-moresques à reflets métalliques 1861, L’Espagne 1874, illustrada per Gustave Doré, Fortuny, sa vie, son oeuvre, sa correspondance 1875, Les arts décoratifs de l’Espagne 1879, Les origines de la porcelaine en Europe 1883

Conservador en cap de pintura i dibuix al Louvre 1947 i professor al Collège de France 1950, organitzà importants exposicions Publicà diversos estudis sobre artistes, com ara Cézanne 1936, Watteau 1950, Gauguin 1959, Delacroix 1963, però es destacà especialment en els assaigs Dialogue avec le visible , 1955 L’art et l’âme , 1960 Les puissances de l’image , 1965, en els quals relacionà agudament l’art amb els grans corrents de la cultura i del pensament Dirigí síntesis com ara L’art et l’homme 1957-61 i L’art et le monde moderne 1970

Bé que hom en coneix exemples molt antics, com el pòrtic del temple-palau hitita de Tall Halaf ~segle XI aC, el seu ús fou més estès a partir dels grecs, als tresors de Delfos segle VI aC i a l’Erectèon d’Atenes segle V aC Perduraren en època romana i hellenística, i durant el Renaixement foren utilitzades de nou, bé que modificades lliurement cariàtides de Jean Goujon, al Musée du Louvre, París, ~1550, així com en arquitectura barroca i neoclàssica Entre els exemples modernistes hi ha la cariàtide del parc Güell, de Gaudí Foren també anomenades canèfores o kórai

Instituïts de manera esporàdica el 1667 a París —al Salon d’Apollon del Louvre, d’on li ve el nom— seguint el moviment de revaloració social de l’activitat artística, el 1737 esdevingué biennal, fins que amb la Revolució fou anual Els criteris d’admissió d’obres seguits pels jurats provocaren controvèrsies, que el 1863 cristallitzaren en l’organització d’un Salon des Refusés i el 1884 amb la creació del Salon des Indépendants , institució lliure i sense jurats ni premis El saló oficial — Salon des Artistes Français — sofrí una important escissió de signe moderadament obert, el…

El classicisme esdevingué art oficial de la cort francesa La importància més i més gran de París afavorí aquesta idea Les raons que feren possible aquest fet no són únicament d’ordre esteticoartístic, sinó degudes a l’existència d’una societat cortesana que absorbia els artistes i la creació d’un mercat d’art ja durant la primera meitat del s XVII Les arts recolzaren en les regles de l’Académie proposades per Charles Le Brun, el qual integrava l’allegoria a la representació de la Història, cercant una normativa estètica i un didactisme polític, aquest darrer per la imatge, parallel al…