Resultats de la cerca

Germà de Miquel Santonja i Cantó Iniciat a la seva ciutat, anà després a Madrid a estudiar amb Emili Sala Els seus contactes amb ell i amb el seu company Adolf Durà li facilitaren feines com portades i illustracions per a Blanco y Negro i Nuevo Mundo Cal esmentar, entre la seva no gaire extensa producció, els quadres El darrer bes, El primer amor —que figurà a l’exposició alacantina del 1894—, Sense tabac, El retorn del ramat i Estic bé així

Estudià a l’Accademia delle Belle Arti de Venècia, on fou més tard professor Component del Fronte Nuovo delle Arti i posteriorment del grup Otto pittori italiani Exposà a Amsterdam 1937, París 1939, Londres 1953 i Nova York 1954 El 1944 illustrà Grand air de PEluard Des del 1942 desenvolupà el seu propi estil a base de taques de color plenes d’una emotivitat naturalística amb abundància de formes de contorns no gaire delimitats Els seus quadres, més aviat tendents a l’estaticisme, acostumen a ésser una juxtaposició i acumulació de masses de color sobre un fons homogeni

La seva denominació prové del retaule incomplet del Museu de la Catedral de València, amb quatre plafons que representen escenes de la vida d’aquest sant No és clar que el suposat Sant Ildefons —del mateix museu— atribuït a Lluís Dalmau, Jacomart, Rd’Osona o el Mestre de Bonastre fos la taula principal d’aquest retaule, si bé la hipòtesi és força versemblant Sembla menys segura, en canvi, la identificació amb el mestre Richard, vingut a València amb PSan Leocadio i FPagano el 1472, puix que hom ha demostrat que aquest mestre és en realitat Riccardo Quartararo Si més no, sembla segur que el…

Hom ha deduït que rebé la seva formació fora del País Valencià, raó per la qual hom el suposa estranger, potser italià, establert a València Certes característiques de la seva personalitat l’apropen també a l’òrbita de Piero della Francesca, amb qui ofereix algunes estranyes analogies, ja molt tardanes La seva única obra coneguda —desapareguda en la crema del Museu Diocesà de València l’any 1936— és el retaule de Sant Llàtzer 1520, obra d’estil renaixentista-quatrecentista amb regust encara goticitzant

Augustinià descalç, fou definidor de l’orde i prior en diversos convents Osca, Coïmbra i Alcalà És autor de tres sermonaris en castellà i es conserven quadres seus de temes religiosos

Format a l’Escola de Belles Arts Expressionista moderat i estructural, ha exposat especialment a Barcelona i Madrid Participà en les Bienales Hispanoamericanas, en alguna exposició Carnegie, de Pittsburgh, a l’Esposizione Internazionale d’Arte Sacra 1950, Biennal de Venècia 1954, etc

Pare de Rafael , contribuí d’una manera decisiva en la formació del seu fill És autor d’una Mare de Déu amb el Nen Galleria Nazionale delle Marche, Urbino, d’una Anunciació 1490, Pinacoteca Brera, Milà i d’una Visitació església de Santa Maria Nuova, Fano, que mostren una composició equilibrada i una serenitat en les expressions, conseqüència de l’influx que sentí de Perugino i dels artistes amb qui pogué coincidir a la cort d’Urbino, entre ells Piero della Francesca, Melozzo da Forlì i Just de Gant

Hom li coneix quatre plafons dispersos Dos, dels quals li ve el nom, representen la Missa de sant Gil i Sant Gil protegint la cérvola National Gallery de Londres Els altres dos representen Sant Remigi batejant Clodoveu i Sant Remigi beneint el poble de París National Gallery de Washington Aquestes peces són interessants no sols estilísticament, sinó també per la descripció detallística i real dels edificis on el pintor situa les seves obres i que li són contemporanis Hom li atribueix el retrat de Felip IV de França collecció Reinhart, Winterthur

Format a l’Acadèmia Baixas i a Llotja Exposà sovint a Barcelona Conreà el cartellisme cinematogràfic per a la Metro Goldwin Mayer Participà en nombroses exposicions collectives i obtingué el premi d’honor de l’Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona el 1944 amb El palco de la Celestina Excellent tècnic, fou catedràtic de colorit i composició a l’Escola de Belles Arts de Barcelona des del 1943, i un dels més conspicus representants de la pintura acadèmica catalana

Es formà a Sevilla i a Barcelona, on fou deixeble d’Antoni Caba a la Llotja Decorà part de la finca de Vicent Blasco i Ibáñez a la Malva-rosa Fou pensionat a Llotja 1905-06, a Itàlia, França i Bèlgica Establert a París, hi exposà i hi assolí un cert renom