Resultats de la cerca

Un d’ells fou gendre de Francesc Ribalta i un dels seus millors deixebles Autor de la Nativitat , la Presentació , la Circumcisió i altres escenes de la porta del retaule d’Andilla 1624-26 El 1630 era a Sogorb, on molt possiblement féu el retaule de Sant Miquel, a les Agustines, que hom havia presumit obra d’Esteve Marc Hom li ha atribuït obres al Museu de Belles Arts de València tingudes com de Francesc Ribalta alguns sants procedents de Portaceli, el Sant Sopar , etc

Entre ells figuren Joan Casanoves II mort el 1739, autor d’un retrat de Felip V, Joan Casanoves i Ricard mort el 1756, autor d’un retrat de Ferran VI, i Antoni Casanoves i Torrents Barcelona 1752 — 1796, el més conegut de la família, que hom ha considerat autor d’una sèrie de dibuixos conservada als Museus d’Art de Barcelona, que probablement ha d’ésser atribuïda a Manuel Tremulles

Els Carracci representen —en una línia distinta de la de Caravaggio— una reacció contra el manierisme, al qual oposen una pintura simple, de tipus sensual i sentimental En 1585-88 fundaren l’Accademia dei Desiderosi anomenada després degli Incamminati , que tingué una gran influència en la pintura italiana Conrearen la pintura religiosa — Martiri de sant Àngel 1598 i Predicació del Baptista 1592, de Ludovico La darrera comunió de sant Jeroni coetània a l’anterior i també per a l’església de San Gerolamo de Bolonya, d’Agostino la Madona de sant Mateu per a l’església de San Prospero de Reggio…

En són membres destacats Giulio Campi ~ 1502-72, fill i deixeble de Galeazzo Campi 1477-1536, influït per Giulio Romano i Pordenone els seus germans Antonio Campi ~ 1535 — ~ 1591, el qual fou també escultor i escriptor escriví i gravà per a Felip II de Castella una Crónica de Cremona , i Vicenzo Campi 1536 — 1591, que féu notables natures mortes i Bernardino Campi 1522 — ~ 1590, parent dels anteriors i deixeble de Giulio, influït pel Corregio, que pintà la cúpula de la basílica de San Sigismondo a Cremona 1570

El nom prové de la ciutat anglesa de Camden

El procediment és conegut des de l’època del romànic, en què, per imitar els frontals d’or autèntic, estanyaven els de fusta i hi aplicaven colradura per obtenir un aspecte similar

Hom parla de colorits d’una, dues o tres coloracions, indicant així la major o menor riquesa cromàtica El colorit d’un retaule El colorit de Gauguin Un pintor més hàbil en el colorit que en el dibuix

El nom venia de la identificació maliciosa dels cascs dels guerrers representats sovint als seus quadres amb els cascs dels bombers pompiers en francès Posteriorment el mot s’aplicà d’una manera indiscriminada a tot artista o obra d’art academitzant que perseguís més l’èxit oficial que no la inserció en els corrents contemporanis És un típic fenomen vuitcentista, sorgit per causa de la proliferació d’estaments “consumidors” d’obres d’art, que creaven diferents interessos estètics en lloc dels temps anteriors a la Revolució Francesa, en què els interessos estètics preponderants eren gairebé…