Resultats de la cerca

Durant l’època medieval aparegueren els primers texts en való a mitjan segle XII, de caràcter religiós o cronístic El començament del segle XVII assenyala un conreu molt actiu de la literatura valona en dialecte liegès, sobretot en poesia Cal destacar els Sonnet Lidjwès 1622 i els pasquèyes pasquins, poemes sobre aspectes de la vida popular o la història local Aquest conreu augmentà durant el segle XVIII, i gràcies a l’èxit de l’òpera còmica a Lieja, hom escriví nombrosos llibrets Li voyadje di Tchaudfontaine , 1757, per exemple La poesia reeixí especialment al segle XIX, amb autors com ara…

Així, és citada per Joan Roís de Corella, Miquel Peres i Bernat Fenollar i també apareix a la versió de Bernadí Vallmanya de La cárcel de amor de Diego de San Pedro 1493 Aquests texts, tots ells traduccions, es caracteritzen per la seva prosa recargolada, llatinitzant i artificiosa, la qual cosa pot fer creure que l’expressió no tenia cap matís dialectal la prosa catalana escrita a València o pels valencians, sinó estilístic “estil de valenciana prosa” i que servia per a distingir el discurs ampullós i abarrocat de la redacció planera i sense filigranes retòriques

Nasqué molt lligada a la cultura del Riu de la Plata i a les Cròniques d’Índies Després de la independència prengué una gran volada, que compensa el passat colonial, més aviat pobre La influència dominant fou el Romanticisme anglès i francès, i més avançat el s XIX la dels romàntics argentins exiliats, amb els quals hom intentà la recerca d’una expressió criolla, com havia fet a l’Argentina la primera generació de romàntics pels volts del 1830 Aquesta primera generació d’escriptors uruguaians no deixà cap obra remarcable des del punt de vista literari, però sí des de l’històric i l’ideològic…

Es basa en la idea de l’escriptor com a representant de l’ànima collectiva, del grup humà considerat com un tot els seus sentiments, els seus desigs, totes lesseves emocions i fins i tot els actes de la voluntat

Els seus orígens, en vell eslau, corresponen al fons comú que hom té en compte també quan estudia la literatura russa Aquests texts primitius són, però, més ucraïnesos per la terra on foren escrits i per l’esperit que hi reflecteixen Cal referir-se a texts religiosos, sovint traduccions del grec —texts bíblics, patrístics, vides de sants especialment dels monjos de les laures de Kíev, sermons, etc—, al relat d’un pelegrinatge a Terra Santa del monjo Daniel ~1110 i també a texts profans, com la Poučenie ‘Ensenyament’ de Vladimir Monòmac als seus fills, la crònica anomenada de Nèstor que arriba…

És la llengua de l' Oghuznama , un dels poemes èpics més primitius de la literatura turca, segons el qual el llegendari Oghuz Khan és l’epònim de la branca turcmana dels oghuz, i més tard fou la llengua utilitzada pels imperis de l’Horda d’Or a l’Àsia central i a Egipte i per l’imperi mogol de l’Índia Les principals obres literàries en txagatai són el poema Gissa-i Yūsuf 1232 i la producció d'Ali Šīr Nawā'ī, el Bābur-nāma, o memòries de l’emperador Bābur s XVI, i la Genealogia dels turcs Şerece-i-Türk , d’Ebülgazi Bahadur Han s XVII

La literatura turca pròpiament dita s’inicià al s XIV, amb una forta influència de les produccions veïnes àrab i persa sobretot traduccions i poemes originals, en general místics destaquen les obres de Yunus Emre, Dehhani i Nesimi El s XVI, amb l’apogeu del poder otomà, constitueix el moment culminant de la poesia turca per antonomàsia, amb autors notables, com Baki, Fuẓūlī, Revāni mort el 1523 i Zati mort el 1546 El s XVII significà la consolidació i l’expansió de l’osmanlí com a llengua de cultura a tot l’imperi Otomà, malgrat que una bona part dels seus autors escriviren també en persa o…

Hom considera que els primers trouvères d’obra coneguda són Chrétien de Troyes, Guiot de Provins i Huon d’Oisy Els més notables són Gace Brulé, Conon de Béthune, el Châtelain de Coucy, el rei Teobald de Navarra, Hugues de Berzé, Jean Bodel i el grup d’Arràs, etc La seva poesia és essencialment un art en el qual predomina la forma Entre els trouvères figura un “Rois d’Aragon”, que ha d’identificar-se amb Charles de Valois, proclamat rei d’Aragó pels francesos que envaïren Catalunya el 1185