Resultats de la cerca

Autor d’assaigs literaris i polítics, de signe socialista En poesia, ha estat influït pel simbolisme francès Dels seus nombrosos llibres de poemes cal remarcar Estanque inefable 1922, La guirnalda del silencio 1926, Boletines de mar y tierra 1930, Biografía para uso de los pájaros 1937, Lugar de origen 1947, etc La seva obra fou recopilada a Registro del mundo 1940 i a Edades poéticas 1958

Fou un dels creadors de la literatura suïssa en llengua francesa S'inspirà en gèneres literaris estrangers Poésies helvétiennes 1782, Conservateur suisse 1855-58, etc

Cap del partit radical i membre del parlament, fou ministre d’afers estrangers i elegit 1935 president de la República durant la guerra del Chaco, bé que no prengué possessió per l’oposició de l’exèrcit Fundà i dirigí els diaris El Fígaro i El hombre libre De tendència modernista en poesia, escriví Proverbios 1905, La Prometheida 1927, Scherzos 1932 i Epigramas griegos 1945

Estudià medicina i el 1947 fou elegit diputat Fins el 1962 ocupà diversos càrrecs ministerials, entre els quals el de cultura i el d’afers estrangers Autor de diverses novelles Somrient entre llàgrimes, 1958 L’andana de la verge negra, 1960, interessants per les descripcions de temes passionals, escriví, també, contes La filla de la bruixa , 1948 Contes de viatge , 1954, i poesia La nit i les estrelles, 1951

Pertany al grup d’intellectuals russos que fomentaren el sentit autòcton de la cultura russa Utilitzà la poesia per a confirmar les seves teories poètiques Defensor i impulsor del vers tònic enfront del sillàbic, del qual mostrà la millor adequació a la poesia russa Novyj i kratkij sposob k složeniju rossijskikh stikhov ‘Nou i breu procediment per a la composició de versos russos’, 1735 Fou traductor i adaptador de coneguts autors estrangers

En 1931-32 treballà al ministeri d’afers estrangers del seu país i després de la guerra del Chaco 1928-38 s’exilià a l’Argentina Conreà el relat, amb volums com El guahjú 1938 i El pozo 1947 i la novella Hombres, mujeres y fantoches 1930, Mario Pereda 1939 i les més importants La babosa 1952, on denuncia els greus problemes socials del seu país i els personatges parlen simultàniament el castellà i el guaraní, La llaga 1964, Los exiliados 1966 i Los herederos 1976

Fou ministre d’afers estrangers 1930-32, representant de Mèxic a la Societat de Nacions 1931 i ambaixador a Espanya i a Turquia Fundà l’Academia Mexicana de la Historia i escriví Visionario de la Nueva España 1921, Pedro Galín 1926, Un siglo de relaciones internacionales de México 1928 i Genio y figura de Picasso 1936 Formulà la teoria de dret internacional coneguda com a doctrina Estrada 1930, la qual considera la negativa a reconèixer els sistemes polítics sorgits d’una revolució com una intromissió en els afers interns del país afectat i com un greu atemptat a la seva lliure…

Collaborà a La Universidad 1905 i a Revista Contemporánea 1910 S'inicià en la diplomàcia i fou encarregat d’afers estrangers a Colòmbia 1927-28 Malgrat ésser l’introductor a Xile del vers lliure, preferí les tècniques tradicionals, en especial el sonet El 1949 fou publicada la seva Antología i Viejos Poemas inéditos El seu ideari filosòfic el portà en els seus assaigs i les seves narracions de tema social a una fusió d’anarquisme i tolstoianisme les seves novelles, La reina de Rapa Nui 1914, Alsino 1920 i Un juez rural 1924 són, més que res, allegories, i la seva temptativa…

Formà part de l’anomenat “grupo de Guayaquil”, i les seves novelles reflecteixen vigorosament la societat del seu país des d’una tendència realista i una postura crítica El muelle 1933, Baldomera 1938, Hombres sin tiempo 1941, La advertencia 1956, Los poderes omnímodos 1964, Las pequeñas estatuas 1970, La Manticora 1974 i El entenao 1991, etc Escriví també diversos llibres sobre la història del seu país Historia del Ecuador , 1954 El Ecuador de Eloy Alfaro , 1966 Las instituciones y la administración en la Real Audiencia de Quito , 1975, les biografies La hoguera bárbara - Vida de Eloy…

Estudià a París, on s’adherí al Romanticisme, i de nou al seu país passà a dirigir el Teatre Nacional de Iaşi 1840-42 Collaborà en revistes d’orientació nacionalista i liberal, i participà en la revolució del 1848, el fracàs de la qual el dugué a l’exili En retornar, entre d’altres activitats dirigí la revista România literară 1855, que propugnava la independència dels principats Obtingué càrrecs polítics diversos ministre d’afers estrangers, 1859 ambaixador a París, 1855 Recollí la tradició de cançons populars amb Poezii populare ale românilor ‘Poesies populars romaneses’, 1852-…