Resultats de la cerca

Cal que la síllaba inicial sigui àtona o que comenci per vocal i sigui possible l’elisió o la sinalefa amb la vocal final del vers precedent

Era ja emprat pels trobadors provençals i pels antics poetes italians, que en feren el vers preferit Apareix en Ramon Llull i és habitual en els poetes catalans del s XV, Ausiàs Marc i en tots els successius A causa de la seva extensió, s’ajusta a les frases i als ritmes de la prosòdia habitual Modernament l’han conreat tots els poetes, en composicions rimades o en versos blancs, o estramps, sense rima El vers decasíllab comporta dos accents principals, un a la síllaba desena i un altre a la quarta, seguida o no de cesura si no hi ha cesura, demana un altre accent secundari a la vuitena La…

Gairebé desconegut en poesia catalana antiga, les Leis d’amor el consideren el resultat d’una fusió de dos versos de 5 i 6 o de 6 i 5 síllabes Modernament és format per la unió de dos versos, el primer dels quals té final femení L’hendecasíllab català no correspon a l’italià, que ha estat el vers més usat en aquesta llengua, per tal com en català hom compta les síllabes del vers fins a la darrera síllaba accentuada, i l’italià les compta fins a la síllaba àtona que segueix la darrera síllaba accentuada Per tant, l’hendecasíllab italià dóna en català el decasíllab sense cesura

Si separa dos peus dins el vers, és anomenada dièresi Ordinàriament hom troba la cesura al mig del vers, les dues parts del qual, anomenades hemistiquis , s’equilibren La cesura clàssica pot ésser femenina , si s’escau després d’una síllaba breu, masculina , després d’una de llarga, trihemímera o semiternària, després de tres migs peus és a dir, dins el segon peu, penthemímera o semiquinària , després del cinquè mig peu dins el tercer peu, hepthemímera o semiseptenària , després del setè mig peu dins el quart peu, bucòlica , en l’hexàmetre abans del cinquè peu el quart peu sol ésser un…

Hom coneix només l' octàmetre iàmbic catalèctic , vers de la mètrica grega antiga, constituït per vuit metres iàmbics, el darrer dels quals manca de la síllaba llarga

Per extensió hom designa a vegades així el vers en llengua romànica que té l’accent en la tercera síllaba precedida de dues àtones o feblement accentuades

Els seus temes principals són la pàtria, el món modern, el treball i la creació, l’amor i la inspiració Ha publicat Golos ‘Veu’, 1970, Slog ‘Síllaba’, 1973, Dve zari ‘Dues matinades’, 1978 i Ten jabloni ‘L’ombra del pomer’, 1979 També ha traduït poesia de literatures orientals de l’antiga URSS

No té altre ritme que el que li dóna la combinació mètrica en què s’integra No són versos els monosíllabs resultants de dos recursos sonors usats per la poesia catalana antiga aquell que, destacat, repeteix, reforçant-la, la rima del vers precedent, i aquell que funciona com a rim multiplicatiu, aparença de versos d’una o més síllabes proveïts de la mateixa rima del vers més ampli a l’interior del qual compareixen Tampoc, les repeticions monosíllabes en poemes en eco És un vers tributari de composicions plurimètriques, on es barreja amb versos d’altres metres Com a vers individualitzat capaç…

Tot sovint és emprat com a sinònim de metre , però aquest terme darrer designa només la unitat de repetició dintre el vers que consta de dos temps marcats, equivalent a una duració de quatre unitats de temps com a mínim, entenent com a unitat de temps la mora ̆, duració d’una síllaba breu De fet, però, el mot peu designa pròpiament la unitat de repetició que consta només d’un temps marcat L’estructura dels principals peus i metres és la següent pirriqui ̆̆, iambe ̆—, troqueu — ̆, espondeu — —, dàctil — ̆̆, anapest ̆̆—, crètic — ̆—, amfíbrac ̆— ̆, baqui ̆— —, molós — — —, tribaqui ̆̆̆, peó…