Resultats de la cerca

L’oracle reuneix en ell els grans temes religiosos de l’endevinació i del lloc sagrat És un fet la creença —encara viva entre els pobles primitius— que, en determinats llocs, hom pot obtenir respostes divines Pròpia de totes les religions orientals antigues, aquesta creença atenyé la seva importància màxima a Grècia Ultra l’oracle de Zeus a Dodona, existiren altres centres d’endevinació, pel damunt dels quals sobresortí el de Delfos Aquest, que gaudí d’una autoritat religiosa sobrenatural, determinà fins i tot la línia d’actuació política de les ciutats estat gregues També a la Itàlia antiga…

Relacionat amb la mítica figura d’Orfeu, mai no arribà a avantatjar la religió nacional dels grecs, però n'influí notablement l’espiritualitat Pitàgores, Plató, etc Es desenvolupà d’una manera molt considerable a la Magna Grècia i a Creta i, enfront de la religió pública dels grecs, aportà una concepció diferent de les relacions entre l’home i la divinitat Afirmava l’origen i la natura divins de l’ànima humana i que aquesta es trobava presa en el cos σῶμα σῆμα També sostingué que la vida era una condició impura, de la qual l’ànima, a través de successives reencarnacions…

En els seus orígens, fou probablement una associació dionisíaca relacionada d’una manera especial amb el cant i la dansa orgiàstiques pròpies del culte a Dionís Més tard, en època hellenística, la paraula adquirí un significat més ampli i genèric d’associació o confraternitat religiosa i àdhuc, després, de ‘grup de comediants, d’actors de teatre’ A Atenes, el thýasos fou una associació menor compresa dins la fratria que, tal vegada, reuní els ciutadans no nobles

A Grècia i a Roma, la fabulació entorn d’aquests follets no fou gaire freqüent bé que apareixen en algunes pintures pompeianes, deformes i associats als pigmeus, però en la tradició germànica, assimilats als elfs, tenen importància en moltes llegendes i faules populars Dotats d’intelligència, els nans habitaven l’interior de les muntanyes eren minaires, conservadors de tresors com a la llegenda dels Nibelungs o ferrers molt hàbils, gairebé sempre al servei dels homes

Fou introduït a Roma a partir del segle II aC a través de la Magna Grècia El seu desenvolupament pot ésser seguit molt bé a través de la descripció que en fa l’historiador Tit Livi Al final del segle II aC 186, en vista dels abusos que constituïa la celebració d’aquestes festes i de llur caràcter secret que les feia sospitoses a l’autoritat, foren prohibides pel Senat en un decret, el Senatusconsulum de Bacchanalibus , una part del qual ha estat conservada en una carta dels cònsols als aliats aquest text ha donat motiu a molts estudis erudits, tant des del punt de vista del llatí…

El nom fou aplicat especialment a diverses profetesses, sempre verges, de temperament esquerp i apassionat, en les quals els antics reconeixien una inspiració divina, procedent d’Apollo, i, per tant, la virtut d’emetre oracles Llur història és una de les més obscures i complexes de l’antiguitat hom no en parla fins a les acaballes del s VI aC, però gaudiren aviat, gairebé arreu, d’un gran predicament social i polític Hom en coneix fins a deu, localitzades en diversos indrets Al món oriental i grec, les més famoses eren la de Marpessos, a l’Àsia Menor, al SE de Troia la d’Eritres, a Jònia,…

Per acomplir la seva funció, era imprescindible que hagués servat la virginitat Un cop rebuda la pregunta, penetrava a l’interior del temple i, asseguda damunt un trípode auri i en situació d’èxtasi, pronunciava paraules més o menys inconnexes que els sacerdots interpretaven i que lliuraven posteriorment per escriten versos hexàmetres o en altres metres al sollicitant

La Terra ocupa un lloc important en la mentalitat religiosa de nombroses civilitzacions Primer de tot, pel fet d’ésser el lloc on habita l’home i d’ésser coberta pel cel, la Terra és centre de nombrosos mites cosmogònics que pressuposen una unió primordial de la Terra i del Cel, així com una ulterior separació deguda a una gesta d’un heroi o un “pecat original” La separació del Cel i la Terra representa l’inici de l’existència normal, la cessació de les condicions paradisíaques, l’allunyament culpable o no del món dels déus, que fins aleshores convivien amb l’home En un altre cicle mitològic…