Resultats de la cerca

Germà de Miquel Mir i Noguera , ingressà com ell a la Companyia de Jesús 1856 Exiliat a França el 1868, en retornà, ja sacerdot, el 1873 Matemàtic i músic, publicà diverses obres d’apologètica i d’ascesi Fou conegut, sobretot, per alguns tractats sobre la llengua castellana, que en combatien els gallicismes i en cercaven la fraseologia característica

De família de magistrats rossellonesos, estudià a Perpinyà, a Montpeller i a l’Escola Superior de Comerç de París 1861-63 treballà amb Justí Durand fins que s’installà per compte propi Escriví primer poesies en francès, recollides en part a Poésies roussillonnaises El 1887 sortí el seu primer quadern de poesies catalanes, Oun pougnat de catalanades , que fou una revelació Fins a la seva mort publicà quinze reculls breus Cosas y altres 1888, Historis y coumedi 1888, Bestis y gen 1888, L’hourtoulana 1888, Proubem de riure 1889, Bingnas y donas 1889, Fablas y fabliots 1890, Countas de l’altra…

Ha collaborat com a crític d’art, entre altres publicacions, a Destino , La Vanguardia , Revista  i Cuadernos de Arquitectura Fou director del Gran Larousse Català De les seves monografies cal esmentar els estudis dedicats a Leandre Cristòfol 1967, Emília Xargay 1968, Torres Monsó 1968, Apa 1970, Joan Miró 1972 i 1975, Subirachs 1975, Ponç 1978, Guinovart 1981 o Antoni Tàpies 1992 Dels estudis temàtics hom pot esmentar Ceràmiques de Miró-Artigas 1974, Ceràmica popular catalana 1978, Los carteles de Miró 1981, La joguina a Catalunya 1982, Arquitectura industrial a Catalunya 1984…

Publicà treballs literaris i lingüístics, el llibre Proses rimades 1950 i obres de teatre com El retorn 1954, L’argenter de Girona 1955, El carlà de la Geltrú 1957, El cafè sense sucre 1961, La promesa del blanquer 1963, etc També és autor de monografies locals com El carnaval vilanoví Dades per a la seva història 2002

Publicà un llibre de records, anecdòtic i saborós, Mirant enrera 1961 la novella La corbata negra 1964 i les proses evocatives De la Mar Morta a l’Àrtic Tres viatges 1968, Amarg teló d’acer, memòries amables 1975, Anar fent 1980 i Aspectes de Mataró als ‘Feliços Vint' 1984

Filla de Leopold Sagnier i Villavecchia S’especialitzà en temes wagnerians El 1951 publicà l’obra Wagner vist per mi i del 1954 al 1957 realitzà les traduccions al català, adaptades a la música, de totes les òperes de Wagner habitualment representades També és autora del volum de poemes Insomni entre fulles 1953 i Llegendes xineses 1955, tots dos d’inspiració oriental Emprà habitualment el pseudònim Anna d’Ax

Fou un dels fundadors del grup Estudi 1939 La seva poesia, influïda per Carles Riba i López-Picó, comprèn Artifici 1946, Imatges solitàries 1947, Poema de l’amic 1950, Atzurs rebels 1951, Arbre 1955, Llegenda i veritat 1956, Cançons en l’aire 1966, Ciutat oberta 1978,  Lliçó de temps 1982, premi Ciutat de Barcelona 1975 i Festa 1991 Guanyà la flor natural, l’englantina i la viola al Jocs Florals de Barcelona 1971, 1976 i 1977 i fou mestre en gai saber 1977 També és autor d’obres teatrals, com La difícil veritat 1950, Parèntesi primaveral 1951, del llibret de l’òpera d’Agustí Cohí Grau,…

De formació autodidàctica i encoratjada per Marià Manent, començà escrivint contes i poemes Publicà tres novelles, d’ambient més aviat exòtic i sentimental Salt d’euga 1961,  Amarga joia 1968 i Quan el vent dansa amb el destí 2009 Resten inèdits reculls de poemes inspirats en l’Empordà i la novella Els vuit vents del món

Estudià magisteri i exercí de mestra després d’un parèntesi a la postguerra Aquests anys assistí a vetllades poètiques, on coincidí amb els escriptors Carles Sindreu i Aurora Bertrana, entre d’altres Es donà a conèixer com a poeta amb  La creu dels vents 1959, premi Ciutat de Barcelona 1957 i La ciutat i les hores 1960, poemaris centrats en la gent i el paisatge de Barcelona A partir dels anys seixanta es dedicà al conreu de la narrativa, entre realista i costumista, amb Dues cases 1961, premi Joan Santamaria 1960, i de la novella, amb una marcada orientació realista i un interès pel retrat…

Fundà la Revista Industrial el 1856 i presidí la secció de propaganda de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 Fundà i presidí l’Acadèmia de Taquigrafia i la Revista Taquigráfica 1874 Entre el 1858 i el 1860 publicà regularment al setmanari La Antorcha Manresana  una “crònica barcelonesa”, esporàdicament en llengua catalana, en què relacionà la iniciativa de publicació de Los   trobadors nous i de la creació dels Jocs Florals amb la modernització del país i la restitució dels principis de catalanitat Publicà obres de divulgació, articles —sobretot al Diario de Barcelona — i guies de…