Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
Antoni Vila i Sala
Literatura catalana
Historiador, narrador i poeta.
Ordenat de sacerdot el 1888, es llicencià en teologia a València i feu cura d’ànimes en diferents viles del Bages i Osona, on destacà com a predicador Homilies breus del evangelis dominicals , 1915, i Plàtiques religioses en català Dedicà diverses monografies al seu poble natal Notícia històrica sobre una població catalana fou premiada als Jocs Florals de Barcelona el 1897 i n’ordenà els arxius municipal i parroquial Fruit de la seva experiència fou el manual sobre Els arxius parroquials 1912 Publicà, a més, El feudalisme de remença 1911…
Antoni Carner i Borràs
Literatura catalana
Assagista.
Publicà biografies d’artistes i personalitats igualadins Gaspar Camps, 1953 Pere Valls, 1955 el general Vives i Vich i treballs històrics, com Història i llegenda de les batalles del Bruc 1968 Altres publicacions seves són La verdad sobre la vida y la tragedia de Verdaguer 1971 i l’obra pòstuma Història de la prostitució, la bruixeria i els mals costums a Igualada 1980 Fou membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i cronista oficial d’Igualada des del 1952
Emili Pascual i Amigó
Literatura catalana
Poeta i prosista.
Vida i obra Era hisendat del Bruc, casat amb una cosina de Josep Torras i Bages Publicà, entre el 1890 i el 1898, nombrosos poemes i algunes narracions a La Renaixença , collaborà a la revista humorística d’ideari catòlic “La Barretina” 1900-02 i en setmanaris comarcals vinculats al catalanisme conservador “La Costa de Llevant”, 1894-1922, i “El Pirineu Català”,1911-15, entre d’altres Publicà el recull de poemes Bruquetanes 1908, el de proses i versos en memòria del seu fill, Daniel 1919, el monòleg…
General Ginestà i Punset
Literatura catalana
Dramaturg, novel·lista i periodista.
Des d’abans del 1915 residí a Cuba, on edità les publicacions “El Eco de Mayar” i “Emancipación” i impulsà “Correu de Catalunya” Publicà les colleccions “Biblioteca Oriente” i “Avante” És autor de diverses obres teatrals d’orientació catòlica, com Deliri 1894, el monòleg en prosa El guardador del Bruc 1899, estr 1896, Lo setè no furtaràs 1904, estr 1902, el drama rural en tres actes Les aurenetes estr 1907, El primer amaràs a Déu sobre totes les coses 1910, Flor muntanyenca 1915, Sant Eudald Màrtir i de l’òpera Sigiberta 1921 Escriví també les novelles de costums La pubilleta del…
Lluís Gonzaga Pla i Cargol
Literatura catalana
Poeta i prosista.
Fou catedràtic del seminari menor de Girona Fundà amb Rafael Masó la revista “Studi” 1908 i collaborà a “Revista de Gerona”, La Illustració Catalana , La Revista , D’Ací i d’Allà , La Mainada i “Canigó”, entre d’altres Bona part de la seva obra és de tema religiós i conté alguns elements de to modernista És autor dels reculls poètics Athenea 1912, Les flors poètiques i Poesies “Lectura Popular”, s d També publicà la novelleta Elbruc sagrat L’esmena 1924 i els reculls de proses Estampes de l’Empordà 1926, De tot vent Proses dels camins de la vida s d i Horas serenas…
Lluís Soler i Terol
Filosofia
Lingüística i sociolingüística
Literatura catalana
Història del dret
Historiografia catalana
Doctor en medicina, en dret i en filosofia i lletres.
Fill del polític catalanista Leonci Soler i March , fou un home polifacètic, autor d’algunes obres remarcables d’investigació històrica Igualada i les batalles del Bruc 1930 i, sobretot, la biografia del famós bandoler Perot Roca Guinarda 1909, obra que segueix la línia interpretativa romàntica del bandolerisme català ja exposada per Víctor Balaguer Segons Soler, els bandolers eren uns patriotes defensors de les llibertats de Catalunya que lluitaven contra el poder central de la monarquia espanyola Tanmateix, la seva obra, construïda a partir d’una àmplia recerca documental en…
, ,
Josep Maria Codolosa i Riera
Literatura catalana
Poeta.
Fou llibreter de vell Feu versos per encàrrec, collaborà en revistes tan diverses com “La Gramalla”, “La Tomasa”, La Campana de Gràcia , “La Tramuntana” i L’Avenç i publicà un volum de poemes Escardots , 1881 i, sovint en plecs solts, nombrosos sonets i dècimes cal destacar les de La imatge de Déu a trossos , aplegades el 1918, que obtingueren un cert èxit popular Escriví també peces còmiques curtes per al teatre, entre les quals hi ha Les ventalles de la porta 1881, paròdia de Les esposalles de la morta de Víctor Balaguer, Lo bram del ruc 1882, paròdia de Lo timbal del …
Alfons Roure i Brugulat
Periodisme
Teatre
Literatura catalana
Autor dramàtic i periodista; fill de Conrad Roure.
Collaborà a Fatty 1919, setmanari infantil, i fou director del popular setmanari esportiu i humorístic Xut 1922, on signà amb el pseudònim de Duvinyals , que emprà també en alguna comèdia de tema futbolístic Com a autor teatral s’inicià amb peces de caire patriòtic com El timbaler del Bruc 1921 i Corpus 1925, però aviat derivà cap a dos gèneres de consum, el vodevil i el melodrama, i fou un assidu subministrador de peces per al repertori de Josep Santpere La florista de la Rambla 1928, La lleona 1929, La pubilla de l’hostal 1929…
,
Jaume Huch i Camprubí
Literatura catalana
Escriptor, editor i mestre.
Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, posteriorment realitzà un postgrau en Teoria i Crítica del Teatre 1990 i un màster en Estudis Internacionals Com a escriptor s’ha dedicat a la poesia, a la narrativa i al teatre, aquestes últimes, a més, per al públic adult i juvenil Amb el pseudònim de Mitus Stampa , ha publicat, entre d’altres, les narracions Ming, Ping i les sirenes 1987, L’elefant i la cuca de llum 1999, finalista del premi Apelles Mestres 1999, El timbaler del Bruc 1999, En Xucla Fort i la Fina Violina 2001 i El…
Les joies de la Roser
Literatura catalana
Drama costumista de Frederic Soler, estrenat al Teatre Odeon de Barcelona, el 6 d’abril de 1866.
Desenvolupament enciclopèdic És el primer exemple de teatre no paròdic en llengua catalana del seu autor, popular fins llavors per les seves gatades → Singlots poètics Hom hi troba un tema, recurrent en les seves creacions posteriors, del que ell mateix anomenà «drama de costums verdaderament catalanes» l’espectacle de la virtut, en aquest cas l’honestedat i la lleialtat, que acaben premiades malgrat l’oposició dels personatges antagonistes, que representen l’egoisme i la falta d’escrúpols En aquest sentit, el referent genèric principal és el del…