Resultats de la cerca

Germà de Vicent Carmelità, prior del convent d’Onda i vicari general de l’orde a Càller Sardenya Autor d' Espejo de bien vivir València, 1535 i d' Espill de ben viure i per a ajudar a ben morir València, 1559, de gran difusió i reeditats diverses vegades junts i per separat, en castellà i en català

Eclesiàstic, fou vicari de Prats de Molló i d’Illa de Tet i rector d’Oms 1840-63 Escriví o traduí cent vuit faules, moltes de les quals publicades al diari Le Roussillon  i recollides en volum, l’any 1937, per Martí Jampy i Eduard Boixeda, segons la versió del seu oncle Jaume Boixeda , nebot de Gabriel

Doctor en teologia, fou vicari general de Mallorca Publicà, amb la finalitat expressa d’igualar la llengua catalana a les altres, unes Cerimònies que deu observar el sacerdot en la celebració de la missa Palma 1684 i 1697, que inclou un poema en llatí El 1691 publicà a Palma dues obres religioses, en català Breu però vertadera explicació , i en llatí Rituale maioricense Deixà inèdit un noticiari de Mallorca del 1643 al 1702, amb dades autobiogràfiques i eclesiàstiques

Doctorat en teologia i en cànons, es llicencià en dret a Cervera, on, com a professor, inculcà als alumnes les idees liberals i constitucionals Des del 1824 residí a Barcelona, on exercí càrrecs a la Cúria i ingressà a l’orde dels hospitalers, que arribà a dirigir com a vicari general Amic de Fèlix Torres i Amat, fou poeta ocasional i, amb el pseudònim Marcio , collaborà a “El Vapor” 1833 Publicà discursos en llatí i en castellà

Vicari general i canonge de la catedral de Girona, escrigué, al final del s XVII, una tragèdia en català, culta, sense títol, sobre la presa, passió i mort de Jesucrist, que roman inèdita, i que defuig dels models passionístics coneguts fins ara Un seu nebot, Francesc Veray, també canonge de la seu gironina, a la fi del s XVIII compongué una obra hagiogràfica, també en català, sobre els gloriosos màrtirs i patrons de Celrà, sant Sixt i sant Hou

Monjo jerònim, professà en el monestir de la Vall d’Hebron de Barcelona ~ 1585, i en fou vicari i prior Escriví una història del monestir des de la seva fundació fins al 1600 Recopilación histórica , avui perduda Començà un Dietari del monestir de la Vall d’Hebron , amb notes entre els anys 1605 i 1616 referents a la vida interior del monestir, en què parla de les visites dels nobles, de reunions i viatges, d’obres i d’afers econòmics, entre altres temes

Carmelità, prior del convent d’Onda i vicari general de l’orde a Càller Sardenya Escriví un Espill de ben viure i per a ajudar a ben morir València 1559, amb una prosa natural i elegant, que, traduït al castellà el 1565, gaudí d’una gran fortuna editorial Se’n feren una dotzena de reedicions en castellà, dues en català i dues de bilingües Una edició catalana del 1827 presenta la curiositat d’incorporar entre parèntesis, al costat de les paraules considerades arcaiques, formes lingüísticament més modernes

Exercí de vicari de la parròquia de Sant Jordi Fou un dels collaboradors mallorquins d’Antoni M Alcover en el Diccionari català-valencià-balear La seva poesia és preferentment de temàtica religiosa i es basa en la plasmació d’un lirisme paisatgístic sorgit de la contemplació mística dels espais naturals i camperols del món mallorquí L’estil recorda el de Miquel Costa i Llobera, que l’influí notablement Les seves Poesies , escrites entre el 1907 i el 1915, foren publicades pòstumament el 1964, a cura de Miquel Dolç

Era canonge de Lleida 1322 i més tard vicari general Fou elegit bisbe de Lleida el 1341 És autor d’algunes constitucions 1343 i d’un llibre perdut titulat Cigonina o Art de desfer maleficis , que li demanà la reina Violant de Bar, protectora seva El 1348 fou traslladat a la diòcesi de Tortosa, on donà una important constitució 1350 per a l’elecció del prior Morí fent la visita pastoral El seu cognom és sovint escrit Cigó i Gigó, i alguns li donen per segon cognom Carbonell

Sacerdot 1901, fou vicari del seu germà Àngel Garriga i Boixader  Vers el 1915 es retirà a Samalús, i per això fou conegut amb el sobrenom de l’ Ermità de Samalús El 1926 esdevingué mestre en gai saber Publicà Del meu dietari 1908, Contes blancs 1909, Estampes i calcomanies 1911, el drama La glòria  1925 i Cronos o la moneda d’or , estrenats a Barcelona el 1929 i el 1951, respectivament La seva poesia, que s’acosta a l’estètica modernista, és bàsicament de caràcter religiós i popular