Resultats de la cerca

La molècula d’àcid desoxiribonucleic és formada per dues llargues cadenes no ramificades de nucleòtids units covalentment per ponts 3’,5’- fosfodièster L’esquelet d’aquestes cadenes consisteix, doncs, en grups alternats de desoxiribosa i d’àcid fosfòric units covalentment a cada unitat de desoxiribosa va unida una base nitrogenada, que pot ésser adenina, timina, citosina o guanina Tot i que l’ADN fou aïllat i estudiat per primera vegada ja el 1869 per F Miescher, la seva estructura tridimensional no fou esclarida fins pels voltants del 1950 Els estudis de difracció de raigs X, fets per…

James D Watson i Francis J Crick proposaren una hipòtesi per a explicar-la, que rep el nom de semiconservativa Segons ells, la doble hèlix de l’ADN progenitor es va desenrotllant a mesura que té lloc el procés Així se separen les dues cadenes senzilles, cadascuna de les quals serveix de motlle per a l’encaix d’una nova cadena d’ADN que es va sintetitzant Al final es formen dues noves dobles hèlixs idèntiques a la d’ADN original i que contenen exactament la mateixa informació genètica Aquesta hipòtesi fou comprovada experimentalment per Meselson i FW Stalh Des del 1956 l’equip d’…

Estudià la regulació genètica de la producció d’enzims i la multiplicació dels bacteriòfags El 1965 rebé el premi Nobel de medicina i fisiologia, conjuntament amb FJacob i JMonod, pels seus treballs sobre els mecanismes de transmissió de la informació genètica

Doctorat al Michigan State College 1934, en 1962-74 dirigí el departament de recerca genètica de la Institució Carnegie Compartí el premi Nobel de medicina del 1969 amb MDelbrück i SELuria, pels seus treballs que confirmaren que la informació hereditària residia en els àcids nucleics

Un percentatge elevat del genoma dels organismes eucariotes és format per ADN no codificant Una fracció significativa està implicada en la regulació de les seqüències codificants, i constitueix els promotors i els intensificadors També conté informació per a la síntesi de molècules d’ARNmi, amb funció reguladora, gens saltadors i introns, i inclou relíquies evolutives com ara pseudogens i restes de seqüències víriques integrades  

Investigà els mecanismes de la transmissió de la informació genètica especialment, juntament amb FJacob, el paper de la molècula de l’àcid ribonucleic en la síntesi de les proteïnes específiques del citoplasma, treballs que li valgueren el premi Nobel de medicina l’any 1965, compartit amb el mateix Jacob i amb Lwoff L’any 1970 publicà Le hasard et la nécessité , assaig sobre la filosofia natural de la biologia moderna

Doctorat a la Universitat Rockefeller 1964, de la qual fou professor en 1990-94 i director en 1990-91, des del 1968 ha exercit la docència, la investigació i càrrecs directius al MIT Compartí el premi Nobel de fisiologia i medicina del 1975 amb R Dulbecco i HD Temin, pels seus treballs sobre virus d’ARN, la descoberta de l’enzim transcriptasa inversa ADN polimerasa-ARN dependent, i per la fixació dels processos moleculars mitjançant els quals la informació genètica s’incorpora a l’ADN Dirigí 1982-1990 el Whitehead Institute for Biomedical Research, a Cambridge, Massachusetts, i…

Es doctorà en medicina a la Universitat de Tufts l’any 1986 Després de diverses estades postdoctorals a la Universitat de Brandeis i a la Harvard Medical School, el 1996 acceptà una plaça com a catedràtic i director del Laboratori de Neurobiologia Molecular i Biofísica de la Rockefeller University, càrrecs que comparteix actualment amb el d’investigador al Howard Hughes Medical Institute El 1998 sorprengué la comunitat científica en publicar la determinació de l’estructura espacial del canal pel qual els ions potassi travessen la membrana cellular Gràcies a aquest treball els científics poden…

Es doctorà en medicina per la Johns Hopkins University School of Medicine a Baltimore EUA l’any 1974 i la major part de la seva carrera professional s’ha desenvolupat en aquest centre, on ocupa una plaça de catedràtic al departament de química biològica i medicina des de l’any 1993 El seu treball el portà el 1988 a aïllar i purificar una proteïna de la membrana cellular i, un any més tard, també a identificar el canal usat per les molècules d’aigua per a entrar i sortir de la cèllula El descobriment d’aquesta proteïna, anomenada posteriorment aquaporina-1, ha permès estudiar detalladament el…

Graduat a la Universitat de Rochester 1941, posteriorment treballà a l’Institut Nacional de Salut 1942-52 i a les universitats de Nova York, on fou cap de la secció d’enzims i metabolisme 1947-52, a la de Washington de Saint Louis 1953-59 i, finalment, a la de Stanford, on fou cap del departament de bioquímica fins el Descobrí els mecanismes de síntesi biològica dels àcids ribonucleics i desoxiribonucleics, portadors de la informació genètica, i aïllà l’ADN polimerasa, l’enzim per a sintetitzar l’ADN El 1959 compartí el premi Nobel de medicina amb Severo Ochoa Posteriorment…